Sis idees a tenir en compte per cohabitar amb valors ecofeministes

És possible incorporar la perspectiva ecofeminista en els habitatges cooperatius? Construir llars amb aquesta mirada implica posar en marxa pràctiques feministes i ecologistes per connectar les persones amb l’entorn natural i també responsabilitzar-se de la resolució dels conflictes que s’hi puguin produir. I és que, tal com defineix la guia Cap a una arquitectura ecofeminista al cohabitatge, impulsada per la cooperativa Perviure (vinculada a Celobert, Fil a l’Agulla i Coopdemà), els ecofeminismes plantegen propostes transformadores per visibilitzar les dependències dels éssers humans amb els recursos naturals, per abolir el patriarcat i el capitalisme, i per posar la vida al centre. 

Però com s’apliquen aquests principis teòrics en el cohabitatge? CRÍTIC recull sis idees amb consells pràctics per construir llars ecofeministes.

1. Ecodependència: persones, relacions, comunitat i planeta

Des de la cooperativa Perviure, que ajuda a impulsar processos de cohabitatge, consideren que, per construir projectes ecofeministes, cal entendre que les persones som ecodependents amb el nostre entorn. Això implica “cuidar la vida, el planeta, cultivar el sentit del que és col·lectiu i entendre la comunitat com un ésser viu”, concreta Mireia Parera, membre de Fil a l’Agulla, una cooperativa que acompanya organitzacions i persones en la presa de decisions. “El capitalisme, el neoliberalisme i el colonialisme ens han portat a una cultura de la dominació de la persona envers la natura”, exposa, i la forma de confrontar-ho demana “reconnectar amb les cosmovisions de les comunitats indígenes, que s’entenen com una part del tot”.  

Aquest enfocament comporta tenir cura de les persones i dels altres éssers vius –com els animals– que integren la comunitat, i també del territori, el més proper i el més llunyà. És en aquest sentit que decisions quotidianes, com, per exemple, les que estan vinculades amb l’alimentació, adquireixen un paper central. Així, la guia Pràctiques ambientals per a projectes de cohabitatge, impulsada per Perviure, aposta pel fet que les comunitats guanyin sobirania alimentària, prioritzant el menjar de proximitat i donant valor a les persones productores. 

A efectes pràctics, en un espai urbà, una forma d’aconseguir aquest objectiu és vincular-se amb cooperatives de consum ecològic, l’autoproducció o cultivar horts, si es disposa de la superfície i la infraestructura suficient per fer-ho. En cas que això sigui un hàndicap, però, hi ha l’opció de promoure horts sobre taules que s’allotgin en cobertes, terrats o patis. Així mateix, un dels consells que proposa Perviure és que en els edificis s’ubiquin espais de compostatge comunitari per gestionar les restes orgàniques de les diferents famílies, o que els habitatges cooperatius incloguin mecanismes d’aprofitament alimentari: des de cuines comunitàries, si es pot, fins a neveres compartides o altres sistemes per col·lectivitzar els sobrants de les llars. La generació de residus és un altre dels àmbits en els quals la comunitat pot intervenir per mitjà de pràctiques quotidianes que evitin els embolcalls. L’estratègia exigeix fomentar les compres col·lectives i a granel, prioritzar envasos retornables o fàcilment reciclables, quan siguin inevitables, o per eliminar el plàstic d’un sol ús.

Reduir el consum energètic dels habitatges és una de les fites dels projectes ecofeministes

D’altra banda, reduir el consum energètic dels habitatges és una altra de les fites de tot projecte ecofeminista, i aconseguir-ho és més senzill del que sembla. Perviure recomana, per exemple, la instal·lació i la utilització correctes de tendals, de cortines i de persianes, així com disposar de bugaderies per a tota la comunitat o la previsió d’espais adients per estendre i eixugar la roba. El fet que les futures usuàries siguin les promotores de l’edifici facilita que s’hi prioritzin sistemes constructius i instal·lacions que redueixin el consum d’energia tot i que requereixin una inversió més gran a priori, com, per exemple, els sistemes de climatització centralitzats d’aerotèrmia o les calderes de biomassa.

Aquesta és una forma de posar en pràctica l’“economia del dònut”, que en paraules d’Alfons López, membre de la cooperativa ecosocial Espai Ambiental, “es basa en el fet que hi un límit inferior, que té a veure amb la convivència, les cures, el temps lliure o l’alimentació, i un sostre, que ve determinat pels límits del planeta”, exposa. “La idea és aconseguir una bona qualitat de vida sense esprémer els recursos disponibles. I en aquest marge s’hi han d’encabir els projectes de cohabitatge ecofeministes”, resumeix.

2. La visió col·lectiva com a ànima del projecte

Mantenir la connexió entre les visions personals dels membres que integren el projecte i la visió col·lectiva que inspira la comunitat és un dels grans reptes que afronten aquestes iniciatives. Neus Andreu, una de les impulsores de Fil a l’Agulla, explicava a CRÍTIC que “un dels factors de fracàs més importants en projectes d’habitatge col·lectiu té a veure amb les relacions humanes. No atendre-les, quan el teu projecte està centrat en la convivència, és gairebé una irresponsabilitat”. Tanmateix, no sempre és senzill assumir que els objectius comuns no poden ser els mateixos que els personals, i que caldrà cedir per tal de construir col·lectivament. 

El Manual de cures a les comunitats, de Perviure, ofereix alguns consells per gestionar les tensions que es puguin produir, i que depenen del fet que totes les persones que integren el projecte participin en l’elaboració de la visió que el regirà i pel seu procés de creació. Precisament, Diana Leafe, antiga editora de la revista Communities i referent en la construcció de noves comunitats, va impulsar un estudi als Estats Units on detectava que només el 10% de les iniciatives que comencen acaben prosperant. A les conclusions de la seva investigació, Leafe explicava que una de les claus d’èxit era, justament, l’existència d’una visió comuna, clara, compartida i escrita des de l’inici. 

Idear fórmules per promoure la cohesió de grup és essencial en els habitatges cooperatius

Aquesta mena de decàleg ha de servir per definir aspectes com els valors fonamentals que guiaran el projecte i serà el punt de referència quan hi hagi desacords, però també ajuda a unir esforços, a concretar per a qui és la comunitat, quin tipus de persones hi viuran, les relacions amb l’entorn, els pactes econòmics o els mecanismes que es posaran en marxa per tenir cura dels seus membres. De la mateixa manera, si es donen episodis de crisi, el col·lectiu ha de poder trobar espais per reformular el sentit del projecte i qüestionar-se si compleix les expectatives dels seus integrants. És per això que idear fórmules per promoure la cohesió de grup també és essencial: crear un clima de confiança que propiciï el diàleg entre els membres de la comunitat, perquè puguin expressar les seves necessitats, pors i voluntats, ajudarà a minimitzar els conflictes o a tenir més eines per abordar-los.  

3. Deixar de tenir conflictes amb el conflicte

Les relacions interpersonals mai no estan lliures de conflicte ni se’n pot pressuposar la fluïdesa; tampoc dins els habitatges cooperatius. Així mateix, és inevitable que l’heterosexisme, el racisme, el classisme o el capacitisme també apareguin en les relacions que es donen entre els membres de les comunitats quan són diverses. El repte, expliquen des de Fil a l’Agulla, no és negar-ne l’existència, sinó abordar-ho i gestionar-ho de manera que no quedin impunes. “Cal entendre que som part de la societat, que no estem exempts d’aquestes actituds i que puc ser jo mateixa qui les reprodueixi”, resumeix Mireia Parera. “Si s’assumeix aquest principi, la gestió serà més positiva i constructiva per a tothom, tot i que això no exclou que també pugui ser dolorosa i que ens impliqui un esforç”. 

És inevitable que el racisme, l’heterosexisme o el classisme apareguin dins les comunitats que són diverses

Segons Parera, és indispensable “deixar de tenir conflicte amb els conflictes” i reconèixer la informació que poden aportar a l’hora d’assenyalar respecte a quins temes cal més diàleg i entesa. Tanmateix, tenir cura de les relacions intracomunitàries va més enllà d’aprendre a gestionar els problemes potencials que puguin sorgir, ja que també requereix que el col·lectiu es pregunti pel rol que ocupen totes les persones que en són membres i si senten que tenen capacitat d’incidir en la vida interna del projecte. La comunitat pot emprendre accions per afavorir l’empoderament dels seus integrants, com facilitar eines de participació i mecanismes de control de les relacions de poder. 

4. La vida al centre

Al marge de la salut emocional, crear projectes ecofeministes també implica que els cossos dels seus membres siguin al centre de les diferents iniciatives. Però quines propostes van encaminades a complir aquest objectiu? La guia Pràctiques ambientals per a projectes de cohabitatge planteja, per exemple, crear entorns saludables per als habitants d’aquestes llars, construint pisos dignes, amb una bona climatització i que disposin d’espais oberts, i on hi hagi també contacte amb la terra i amb zones verdes. De la mateixa manera, aquests projectes han de tenir en compte la diversitat dels cossos, els moments de vulnerabilitat i malaltia dels seus membres, així com potenciar les xarxes de suport mutu i la corresponsabilitat dels homes per evitar les sobrecàrregues de feina de les dones.

5. La diversitat dins la comunitat

L’habitatge és un dels pilars fonamentals per al sosteniment de la vida, però la mercantilització d’aquest dret i el capitalisme immobiliari fan que hi hagi persones que no tinguin garantit l’accés a una llar digna. L’exclusió afecta principalment les dones, però també altres persones amb identitats de gènere no normatives, les persones més vulnerables o les dependents.

Mireia Parera: “Si volem comunitats amb valors que tenen a veure amb la transformació social, ha d’haver-hi diversitat interna”

Segons el Col·lectiu Punt 6, que treballa per repensar els espais domèstics, comunitaris i públics des d’una perspectiva feminista, existeix un biaix de gènere en l’accés i en l’ús de l’habitatge. Hi ha, a més, altres factors que l’agreugen, com l’edat, l’origen, el nivell d’estudis, el nivell socioeconòmic o la diversitat funcional. És per això que el fet que les comunitats ecofeministes siguin diverses i que comptin amb l’impuls i la participació de dones i d’altres identitats dissidents adquireix una rellevància particular. “Si volem crear una comunitat amb uns valors que tenen a veure amb la transformació social, com a punt de partida hem de crear espais on hi hagi diversitat interna”, planteja Mireia Parera, de Fil a l’Agulla. “Aquestes alternatives habitacionals que estem creant no només donen resposta a un dret fonamental, sinó que també han de servir perquè els col·lectius que tenen molt més difícil l’accés a l’habitatge puguin tenir-hi un paper principal”. 

Tanmateix, a Catalunya també s’han creat comunitats impulsades i pensades per a grups específics, com la gent gran, les dones o la comunitat LGTBI, les quals, segons Fil a l’Agulla, “són iniciatives empoderadores per a qui les forma i també des del punt de vista social”. “Hi ha persones amb una condició comuna, que potser han patit les mateixes discriminacions i violències, i que decideixen ajuntar-se per conviure, amb la idea de cuidar els seus interessos i necessitats concretes”, rebla Parera. “Si són projectes que neixen de la voluntat dels seus integrants, tenen un potencial transformador molt gran”, conclou. 

6. Com dissenyem els projectes? 

La finalitat de les arquitectures ecofeministes és dissenyar habitatges resilients i que permetin la construcció de comunitats compromeses amb les cures, l’entorn i el territori. O, en paraules d’Helena Trias, arquitecta de Celobert, “la voluntat és posar la vida quotidiana al centre i vincular la llar al moment d’emergència climàtica que vivim. Aquí és on veiem que l’habitatge cooperatiu pot donar resposta als canvis que es produeixen en l’àmbit social, comunitari i mediambiental”. 

Per aterrar-ho des del punt de vista pràctic, pensar habitatges des de la lògica ecofeminista implica, per exemple, visibilitzar espais que han estat relegats històricament i que tenen a veure amb la reproducció de la vida, com poden ser la cuina, els espais de cures i de criança, de joc o la bugaderia. Però, a banda, segons planteja Trias, trencar amb la solitud d’algunes activitats que normalment es fan en espais privatius i socialitzar-les “propicia que ens trobem i pensem col·lectivament quines transformacions podem fer en el nostre dia a dia”. “Així és molt més fàcil assumir renúncies i fer canvis en les formes de mobilitat, de consum i de vida”, apunta. 

Helena Trias: “L’habitatge cooperatiu pot donar resposta a canvis socials, comunitaris i mediambientals”

Segons Celobert, hi ha alguns criteris ecofeministes a tenir en compte a l’hora de plantejar el disseny dels habitatges cooperatius. El primer d’aquests criteris és la flexibilitat, que ha de permetre que les llars es transformin d’acord amb les característiques associades amb les diferents etapes del cicle vital dels seus residents; també, amb les necessitats que puguin tenir les persones en funció del gènere, l’edat, les condicions físiques i psicosocials, l’origen, la cultura i la condició social, entre d’altres.

El segon és la proximitat: que la ubicació sigui propera als llocs on les persones usuàries desenvolupen les seves activitats quotidianes en les diferents esferes (reproductiva, productiva, comunitària i personal) optimitza els recorreguts i els desplaçaments, i facilita també que es puguin fer a peu. És per això que l’entorn de l’habitatge ha de comptar amb una bona connectivitat i amb proximitat d’equipaments, serveis o comerços.

La percepció de seguretat, que té relació amb la capacitat d’apropiar-se els espais i amb l’autonomia dels usos, també és un criteri rellevant en la definició del projecte. Elements com la manca d’una il·luminació correcta o la presència escassa de veïns i d’activitat a l’entorn contribueixen a la sensació d’inseguretat, que afecta principalment les dones i limita els usos que fan dels espais. Paral·lelament, la sostenibilitat social, econòmica i ambiental promou la reducció del consum d’energia, de residus i d’emissions, i afavoreix l’ús eficient dels recursos. Això implica que l’arquitectura dels edificis ecofeministes ha de ser passiva i apostar per materials de proximitat, ecològics i d’origen natural, així com per la il·luminació i la ventilació natural o la reducció de les radiacions. En aquests projectes, a més, també es prioritza el contacte amb la natura i, en la mesura del possible, la introducció de la vegetació dins l’edifici.

El darrer criteri que pot guiar la definició dels habitatges és la participació, i es basa en l’autopromoció col·lectiva. Això vol dir que les persones sòcies són clau en la definició del projecte: seran elles les que decidiran el lloc on s’ubicarà l’edifici, el seu disseny, els serveis que oferirà i la gestió dels diferents espais. “La participació de les futures persones residents en el procés de disseny facilita la incorporació de la diversitat de necessitats i d’experiències quotidianes, l’apoderament col·lectiu, l’aprenentatge compartit, la implicació de les dones, i l’establiment de mecanismes per a la presa de decisions”, conclou Trias. “En tot aquest procés es posen els fonaments per a la gestió i convivència de la comunitat”.