Crític Cerca
Entrevistes

Xiula “Educar sense emocions alimenta el capitalisme”

Els quatre integrants del grup de música Xiula no amaguen que tenen por, però… hi ha algun pare que no en tingui? El seu últim disc, Descontrol MParental (2020), és una manera de compartir les vulnerabilitats que genera la criança i de permetre’s rebaixar l’autoexigència. El videoclip de la cançó “Mirada estràbica”, signada amb la pianista Clara Peya, és el seu darrer èxit i s’ha convertit en un fenomen a les xarxes (i a les aules). Des del 2010, la banda fuig de la mirada adultocentrista de la cultura i canta per transformar el model educatiu i posar les emocions al centre. Les cançons del seu últim treball discogràfic tracten de qüestions tan necessàries com l’escola inclusiva, l’acompanyament dels infants trans, el dol perinatal o el valor de la diversitat. Es neguen a identificar-se amb l’etiqueta de “música infantil”; per a ells, “la música és música”, i prou.

24/12/2020 | 06:00

Alguns diuen que feu música per a nens; d’altres, que la feu per a pares. Per a qui canteu?

Jan Garrido (bateria i veu): Xiula és molt singular; som un grup molt ric musicalment i ric també en continguts enfocats especialment als nens i a les nenes, a l’adolescència i a la família. Això comporta parlar d’educació, del món i de moltes altres coses, però no seria correcte dir que fem música infantil o familiar. La música és per a tothom: no n’hi ha per a nens i per a adults; la música és música. La gràcia de Xiula és que tendim a fer preguntes i obrir mirades, en lloc de tancar-les.

Potser se us fica al sac de la música infantil perquè no és comú que quatre adults es posin a la pell del que senten els nens i les nenes. La cultura també és adultocentrista…

Rikki Arjuna (guitarra i veu): Hem obert una caixa nova. No volem transmetre un ensenyament, sinó que intentem empatitzar amb les persones que escolten la nostra música a partir de les nostres experiències, i d’aquí en fem cançons. En discos anteriors cantàvem en primera persona des del nen i la nena, per generar un debat amb els adults que l’envolten; ho vam fer també des de la pell del jove, i ara, en l’últim àlbum, des del que els passa als pares i a les mares. Aquest posar en primera persona el que ens passa en la vida, i fer-ho d’una manera real, és potser el que ens fa més especials. 

Un altre tret que us diferencia d’alguns grups de l’escena actual és que no infantilitzeu els nens i les nenes que us escolten. Teniu algun referent en aquest aspecte?

Adrià Heredia (baix): Venim de la tradició de la música del lleure. Al principi fèiem música encarada a la diversió, i hem evolucionat. Mirant enrere, l’únic que ja feia música no infantilitzada era Xesco Boix, perquè era honest amb les criatures: no les tractava com a ximples, i nosaltres això ho hem seguit desenvolupant. 

“La màgia del Nadal pot ser bonica per als nens, però el sistema se n’aprofita i provoca desigualtats”

Nadal és l’època de l’any en què més s’alimenta aquest “engany” que els adults venem com a màgia als més petits: els Reis Mags, el tió… Amb això no estem sent honestos.

Adrià Heredia: El Nadal també és una mentida. Té màgia, però estic fotent una trola als meus fills que no m’agradaria que em fotessin a mi. I no ens plantegem fer-ho diferentment i explicar-los la veritat. Hi ha un punt que em grinyola. 

Es podria celebrar el Nadal d’una manera alternativa?

Rikki Arjuna: Sobre això podríem fer una cançó com la de “Mirada estràbica”, però només de Nadal. Podríem dir: “El Jaume a casa seva celebra el tió, a casa de l’Esther hi va l’Olentzero, a casa del Moha no celebren el Nadal, sinó el Ramadà, i en aquesta altra casa són els pares qui fan els regals”. Està molt bé que els nens sàpiguen que hi ha aquesta diversitat: en el cas de la meva filla, hi ha una part de màgia que vull conservar i una part de veritat. És la meva proporció, però entenc que en una altra casa pot ser diferent. 

Les festes de Nadal són un bon exemple de la diversitat de realitats que pot viure un infant, sobretot perquè en els excessos nadalencs és quan les desigualtats afloren més que mai.

Adrià Heredia: El Nadal té una part de tradició i una altra part capitalista, que és la que genera diferències. La màgia pot ser bonica per als nens, però el sistema s’aprofita d’això i provoca desigualtats.  

Jan Garrido: Ara pensava en els nens i les nenes del centre on treballo com a educador social, o en els nens que viuen a Ciutat Meridiana. Són èpoques que es viuen amb molt dolor i molta tristesa, perquè en molts casos és el primer cop que no el passaran amb la seva família. En les zones i els barris més perifèrics es fa molt evident que no tenen regals. A més, el Nadal és una tradició cristiana; s’ha anat aguantant, però te’n vas al Raval i els musulmans no el celebren. 

La mateixa tradició dels regals és moralista: si et portes bé, tindràs regals, i, si no, no en rebràs cap. Què passa si la teva família no té diners per comprar-te més regals que el teu company de classe?

Rikki Arjuna: Aquí hi hauria un altre tema per fer-ne una cançó: per què reps joguines, quantes en reps i l’angoixa de la febre consumista dels catàlegs de joguines. I, sobretot, si te les donem pel fet de ser qui ets. El Joan Turu va fer un post que va crear molta polèmica. Ell deia si fa no fa: “Jo et vull fer regals per qui ets, no per com t’has comportat o com un premi”, i això va crear molt debat. 

FOTO: Ivan Giménez
FOTO: Ivan Giménez
Anterior Següent

“La societat necessita un canvi en el model d’educació; l’escola i els pares encara ens fem preguntes”

Com es pot gestionar aquesta febre consumista de les joguines?

Adrià Heredia: Cada família ho encara d’una manera diferent. A vegades es generen molts regals per tots cantons: els avis, els tiets… Una solució és dir-ho a tota la família, trobar un punt mitjà i explicar-ho bé. Crec que l’excés no té sentit perquè, quan obren regals, sembla que estiguin en un bufet lliure, mengen per gola, i es converteix en un obrir els regals i deixar-los aparcats.

Jan Garrido: Celebrar està bé: celebrem la vida, que ens estimem i que vivim en una mateixa casa, celebrem que celebrem. Hi ha molt a aprendre sobre el rebre i fer regals: com pot haver-hi igualtat en els regals, com estar a l’altura del que pot rebre una persona… Sempre recordaré que el meu pare li va regalar un suèter molt car a la meva mare i ella es va posar a plorar: li va semblar massa i no la va fer sentir bé. Estimar bé també és regalar en la mesura del que l’altre pot rebre. 

Aquesta dinàmica del premi i del càstig de les joguines també funciona en l’educació formal, però a través de les notes i dels exàmens.

Rikki Arjuna: Ara l’escola es fa moltes preguntes. La societat necessita un canvi en el model d’educació; l’escola i els pares encara ens fem preguntes sobre, per exemple, com fomentar la creativitat sense recompensa o com marcar els límits sense càstigs. Ara veiem que hi ha altres maneres; som en el dilema de decidir cap a on avancem.

FOTO: Ivan Giménez

Som en un punt d’inflexió pel que fa al model educatiu?

Jan Garrido: Som en un replantejament constant de l’educació. Cada vegada que canvia el Govern, s’inventen noves tendències. Ara estan coexistint moltes coses quant a processos educatius, i jo sempre tinc la sensació que anem tardíssim, no només com a models d’educació sinó com a societat. Com a adult m’he de preguntar com visc en primera persona, en quin moment soc, què puc fer d’una manera diferent. És un clàssic pensar “ho hem estat fent molt malament, però els meus fills ja ho faran d’una manera diferent”. Allò que els adults no hem après a fer, no podem pretendre que els petits ho aprenguin. Això és el que hi ha darrere de moltes noves criances i noves tendències educatives: tot merda, perquè nosaltres no hem fet la feina. Un mestre pot aplicar una tècnica, però a casa seva què ha passat?

Per què cal apostar aleshores?

Jan Garrido: Fins que no s’entengui que hi ha d’haver una educació emocional i integral de la persona humana, estarem educant pel sistema capitalista actual. Fins que no hi hagi un canvi profund en com s’està acompanyant la canalla i com ens estem acompanyant els adults, la resta són programes perquè acabin a la universitat a competir per qui és millor. 

En aquesta competició, sempre hi ha infants que es queden fora, com per exemple els que tenen alguna diversitat funcional. Què opineu del que proposa la llei Celaá en aquesta matèria?

Rikki Arjuna: Jo tinc una filla, la Lluna, que té una malaltia minoritària i estaria superil·lusionat que anés sempre a l’escola ordinària. Ara hem aconseguit que vagi a una escola ordinària inclusiva de veritat, però la llàstima és que és gairebé l’única de Barcelona que té recursos per fer-ho. Però, i tots els que no hi han pogut accedir perquè no n’han tingut la plaça? Quan la Lluna anava a l’escola anterior, que era ordinària, vèiem que li posaven molt d’amor, però la mestra ens deia que no podia estar tant per ella, i això és un problema. Aquí se’ns rebenta el desig d’integració, allò de “la diferència ens fa millors”. Al final, és un problema de diners, d’invertir en escola inclusiva de veritat en tots els centres. 

FOTO: Ivan Giménez

La diferència costa d’integrar. A “Mirada estràbica” també parleu del Francesc, un nen que abans es deia Lara. Els infants trans tenen cabuda en aquest model?

Jan Garrido: Hi ha grandíssims professionals i escoles que ho tracten com poden. Som en una societat patriarcal. Quan un nen vol transitar per ser nena, tots ens fotem de lloros amb les creences pròpies. Encara hi ha molt camí per fer i molt desconeixement en la transsexualitat. Què és? Com ho viuen? 

L’educació emocional és l’eina per integrar la diversitat?

Jan Garrido: Venim d’un món molt mental; ens hem perdut molta experiència emocional, especialment en matèria d’aprendre a reconèixer el nostre propi cos, a sensibilitzar-nos en què és una emoció, com me la sento i com la comparteixo, sobretot en la tristesa, el dolor, la ràbia. Per nosaltres, cantar i fer cançons que siguin curoses en el deixar veure les emocions difícils és un viatge cap endins que hem anat vivint. El Rikki, amb “Mirada estràbica”, s’ha entendrit molt, i, quan ens la va cantar, vam plorar de seguida. És un contacte que encara anem aprenent a fer perquè a casa nostra no es plorava. Cal treballar les emocions perquè volem sanar l’històric de les nostres famílies. 

Un clàssic dins de l’àmbit familiar és el d’obligar els nens a fer petons a tort i a dret, sense tenir en compte si ho volen o no. A través de la cançó “Petó” parleu del consentiment, una assignatura encara pendent d’abordar dins i fora la família.

Rikki Arjuna: És d’aquests temes que ens criden molt l’atenció. El vaig pensar jo perquè em trobava sovint que les meves filles decidien marcar distància en aquest sentit, i no sempre se les respectava! El meu pare tirava cap al xantatge emocional: “Que no estimes l’avi?”. A més de parlar-ne amb ell, vaig creure molt important treballar-ho amb tothom per no deixar-ho escapar. 

“Vèiem la necessitat de fer-li un lloc al dol perinatal”

Un altre exercici de posar les emocions al centre l’heu fet amb la cançó “Et faig un lloc”, que parla del dol perinatal, que es produeix quan una criatura no arriba a néixer o mor al cap de pocs dies. Quin valor té parlar-ne des de l’òptica del pare?

Jan Garrido: Jo ho he viscut en primera persona i, igual que a “Mirada estràbica”, vèiem la necessitat de fer-li un lloc. Ara se n’està començant a parlar bastant; s’ha anat descobrint que és important que es faci aquest dol i que la vida tiri endavant. Els homes, lluny del que pensa la societat, també perdem un fill. Un altre tema seria com els homes ens quedem fora de la paternitat i les dones se n’hiperresponsabilitzen. S’està intentant buscar un equilibri, que hi hagi un ball que sigui nutritiu per a tothom. 

Sembla que tothom opina al voltant de la criança. A les sobretaules de Nadal poden sorgir mètodes de criança molt diversos, i això us pot fer qüestionar-vos. Teniu por d’estar-vos equivocant com a pares?

Rikki Arjuna: Sí! Tot el disc intenta oferir un acompanyament a la paternitat i a la maternitat; l’hem revestit com un suport per intentar rebaixar l’autoexigència. Puc fluir amb les emocions doloroses que vinguin de la criança, sé que passaré por i que ens enrabiarem tots dos. Ens agrada acabar el disc amb un missatge d’optimisme: “A tots ens passa”.

Aquesta por, quan en feu música, es fa pública: tothom veu les vostres vulnerabilitats.

Marc Soto (guitarra): Es veu clarament en el feedback que hem rebut que s’està exposant una por que no és nostra: és de tothom; molta gent se la fa seva, i això és el que enganxa els pares i els nens a seguir escoltant-nos perquè s’hi senten reflectits. Acaba sent un mirall de moltes situacions que es viuen a casa de cada família. La por es converteix en una fortalesa; ajuda a veure que és una cosa comuna. 

Nou any, nous desitjos: què demanaríeu per al 2021?

Rikki Arjuna: Volem tornar a fer concerts i a treballar com abans. Omplir sales, ja no pel factor econòmic, on sí que ho hem passat igual de malament que els altres grups, sinó per un tema de convivència, de poder donar-nos amor. Nosaltres venim de fer espectacles en què necessitem abraçar-nos, ser molt prop els uns dels altres per notar la sensació de comunitat. Això ho hem perdut i necessitem recuperar-ho com més aviat millor. 

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària, rebreu a casa el llibre 'Aliment', de Martí Sales, i la revista 'Crisi o vida' 

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies