05/09/2022 | 06:00
Un dels homenatges que va rebre l’empresari José Manuel Lara Bosch després de morir va ser a l’escola on havia anat de petit. A l’abril del 2016, familiars i amics del difunt president del Grup Planeta, així com un bon nombre d’exalumnes del centre, entre els quals autoritats polítiques i personalitats de la cultura de primer nivell, es van congregar a l’Aula Escola Europea.
Qui havia estat expresident de la Generalitat fins feia tot just tres mesos, Artur Mas, també exalumne del centre, va fer un dels discursos més aplaudits en un pavelló ple de gom a gom. El líder convergent, 10 anys més jove que Lara, va lloar el seu company de passadissos i va celebrar, segons recorden cròniques periodístiques del dia, l’existència de la “família Aula”.
En aquest centre, situat al peu de Collserola, al barri de Pedralbes, i en d’altres de la zona alta de la capital i d’arreu del país, hi han compartit classe alts empresaris, dirigents polítics i artistes reconeguts. Aula és el que alguns experts de l’àmbit educatiu, sindicats com la USTEC o associacions de famílies com l’Affac anomenen escoles d’elit (o de l’elit). La definició sobre què és i què no és una escola d’elit no és mai rotunda i depèn de múltiples factors. Totes agrupen alumnes provinents de famílies amb un alt capital econòmic i social i, alhora, segons alguns experts, contribueixen a consolidar aquest grup dominant.
La doctora en sociologia i professora de la UAB Aina Tarabini explica tres claus per definir una elit: la primera és que té poder sobre la resta, ja sigui econòmic, social o cultural. La segona, que és una minoria i té accés a allò que la majoria no té. I la tercera, que utilitza estratègies de reproducció de la seva posició social. Dins d’aquestes estratègies hi hauria l’educació. Tarabini apunta que “quan l’escola era obligatòria només fins als 14 anys, estudiar més anys et distingia de la majoria. En el moment que els fills de les classes treballadores accedeixen massivament a la universitat, estudiar més ja no et serveix per diferenciar-te. Has d’estudiar ‘diferent’“.
Aula i les escoles catalanes de l’antifranquisme
A la primavera del 2020, les escoles de tot el país eren tancades a causa de la pandèmia. Aula, com molts altres centres, feia classes en línia. El 17 de juny, qui es va connectar a la videotrucada va ser el llavors president del Barça, Josep Maria Bartomeu, exalumne del centre, segons va informar la mateixa escola a les xarxes socials.
A les xerrades en línia que Aula havia organitzat per commemorar el Dia de l’Esport també hi van participar altres exalumnes cèlebres, com l’exjugadora de bàsquet Laia Palau, campiona europea i subcampiona del món amb la selecció espanyola. Entre els noms coneguts que han passat per les seves classes hi ha també el fill del president de Banc Sabadell, Josep Oliu, o la qui va ser regidora de la CUP a l’Ajuntament de Barcelona Maria Rovira.
L’escola Aula es va impulsar amb els diners dels pares d’alguns alumnes com la família Lara
L’escola Aula va néixer el 1968, en ple franquisme. Algunes famílies barcelonines que duien els fills al Liceu Francès van decidir optar per una educació aconfessional, amb vocació europea, però en clau catalana, lluny de l’educació franquista que imperava en aquell moment. Així, van col·laborar amb el pedagog Pere Ribera i Ferran per crear Aula, com un centre lliure d’adscripció política i religiosa, amb un projecte pedagògic basat en el plurilingüisme, el desenvolupament del sentit crític i l’exigència acadèmica, segons explica la mateixa escola.
El centre es va impulsar amb els diners dels pares d’alguns alumnes, com els Lara. La vinculació de la família amb el centre duraria anys: José Manuel Lara Bosch, a banda d’haver-hi estudiat, va presidir-ne el Consell d’Administració.
La història d’aquesta escola, amb alguns matisos, s’assembla a la d’altres centres creats a Barcelona durant el franquisme amb vocació pedagògica renovadora i aires catalanistes i aconfessionals. És el cas de l’escola Virolai, de Barcelona, on van estudiar la presidenta suspesa del Parlament Laura Borràs, l’actor Enric Cambray o els periodistes Olga Viza i Antonio Baños. La van fundar el 1960 el pedagog Josep Maria Ballarín i la mestra Montserrat Andreu. És al lloc 81 de les millors escoles de tot l’Estat, segons el rànquing de la revista Forbes.
Un altre cas d’escola amb vocació antifranquista i progressista seria el de Súnion, ara al barri barceloní de Vallcarca, fundada el 1974 pel pedagog Pep Costa-Pau. Inicialment situada a tocar de la plaça de Francesc Macià, el 2009 es va traslladar a l’avinguda de la República Argentina, a Vallcarca. El centre, amb una llarga tradició en entorns progressistes i catalanistes, té un concert educatiu per a l’ESO des del curs 2000/2001. N’han estat alumnes els actors i guionistes Joel Joan i Hèctor Claramunt, l’activista i diputat d’ERC Ruben Wagensberg o Albert Puig, científic del Laboratori Europeu de Física de Partícules -CERN.
L’ecosistema de Sarrià i de Pedralbes: viure entre el Sant Ignasi, La Salle i les Teresianes
Per elaborar el seu rànquing, la revista econòmica es basa en paràmetres com els resultats acadèmics, les instal·lacions de l’escola o la innovació pedagògica. Alguns experts, però, qüestionen que el mètode utilitzat marqui la diferència en els resultats i ho atribueixen més aviat a les condicions prèvies de l’alumnat. “Si agaféssim una escola amb el mètode més retrògrad, però l’emplenéssim amb famílies amb un alt poder econòmic i un nivell d’estudis elevat, els resultats també serien bons”, apunta la directora de les Associacions Federades de Famílies d’Alumnes de Catalunya (Affac), Lidón Gasull. “Segons els resultats de les proves PISA i d’altres estudis, allò que determina el rendiment és, en gran manera, el perfil de l’alumnat i el perfil socioeconòmic de les seves famílies”.
És per aquest motiu que el districte de Sarrià-Sant Gervasi i algunes parts del districte de les Corts són les zones de Barcelona que concentren una gran part de les escoles on han estudiat les elits catalanes. El cas històric més paradigmàtic és el dels Jesuïtes de Sarrià – Sant Ignasi, que tenen una de les llistes més llargues d’exalumnes destacats de l’esfera barcelonina, i d’entorns polítics molt plurals. Entre els qui hi han compartit aula es troben l’exalcalde Xavier Trias, l’exlíder del PP català Alberto Fernández Díaz, l’ex-Síndic de Greuges i històric dirigent del PSUC i d’ICV Rafael Ribó, l’actor i exregidor d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona Juanjo Puigcorbé, l’escriptor Carlos Ruiz Zafón o el científic Joan Massagué, entre molts d’altres.
Altres centres clàssics de la part alta de Barcelona són La Salle Bonanova, d’on va ser alumne el futbolista Gerard Piqué. També va rebre classes en aquesta escola l’escriptor i periodista del diari El País Cristian Segura, autor del llibre Gent d’ordre, un retrat àcid de la burgesia barcelonina. “No és només La Salle ni és l’escola més important”, explica Segura a CRÍTIC. “És un món on hi ha també el Sant Ignasi, els Salesians, Aula, el Jesús Maria…”. Caldria afegir les Teresianes de Ganduxer. Una de les seves exalumnes més populars és la cantant i compositora Paula Ribó, més coneguda pel nom artístic de Rigoberta Bandini.
Cristian Segura: “La gent amb recursos i progressista ara porta els nens a escoles ‘experimentals'”
Tot i això, el periodista apunta que “els temps han canviat”: més enllà de les escoles religioses amb tradició, hi ha també un perfil de centres “que ara se’n diu ‘experimentals’, que són escoles concertades de molt prestigi social però on la base és de caràcter progressista”. Segons l’anàlisi de Segura, “la gent amb poder adquisitiu elevat i al mateix temps progressista aposten per aquests centres per aconseguir una formació més plural i també elitista per als seus fills”.
El periodista fa una mica de memòria històrica: “Al meu barri, quan jo era petit, tu anaves a la pública o a l’escola de pago. No existia això d’’el meu fill va a la concertada’. Ara, els pares que porten els nens a La Salle, o al Sant Ignasi, o a la Farga, diuen que van ‘a la concertada’. Però en realitat van a la privada com sempre. Perquè, de privades de debò, en queden poques: ara totes cobren diners públics”.
Les escoles internacionals: del Liceu Francès a l’American School
Una altra escola de l’ecosistema que es mou entre Pedralbes i Sarrià és el Liceu Francès. Tot i la marxa d’alguns noms cèlebres cap a Aula fa més de 50 anys, les classes laiques i republicanes del centre han seguit rebent alumnes que han arribat a llocs reconeguts. L’exconseller d’Interior Joaquim Forn, l’escriptora Laura Freixas o la cineasta Mar Coll en són alguns exemples.
Més recentment, per les seves aules hi han passat fills de personalitats conegudes. Ara fa 10 anys, al setembre del 2012, la premsa rosa i la generalista relataven com Cristina de Borbó acompanyava els seus quatre fills al Liceu Francès en el primer dia de classe. Després de l’estada de tres anys que la família va fer a Washington, Valentín, Pablo Nicolás, Miguel i Irene es reincorporaven a l’escola on ja havien estudiat abans. Qui no els acompanyava en l’inici de curs era el seu pare, Iñaki Urdangarin, llavors al centre de la polèmica per la seva recent imputació al cas Nóos.
El cost d’un curs acadèmic a l’American School pot elevar-se fins als 30.000 euros
El Liceu Francès no és ni de bon tros l’única escola internacional triada per les famílies influents a Catalunya. La cantant i empresària Shakira i el jugador del Barça i també empresari Gerard Piqué porten els petits Milan i Sasha a l’exclusiva American School de Barcelona, a Esplugues de Llobregat. En aquest centre privat, el cost d’un curs acadèmic pot elevar-se fàcilment els 30.000 euros per alumne. La matrícula val 975 euros per curs, que se sumen als 250 que ha de pagar qualsevol estudiant nou per entrar al procés de selecció, l’acceptin o no. A partir d’aquí, el cost de l’escolarització va des dels 12.792 euros per curs a educació infantil fins als 22.515 euros del que equivaldria al batxillerat, sense incloure-hi el menjador, el transport ni cap extra. En aquest centre s’estudia prioritàriament en anglès, tot i que també s’hi fan classes en castellà i en català. L’escola té uns 900 alumnes de 55 nacionalitats i la ràtio és d’un mestre per cada 8 alumnes (sobre el paper, la ràtio d’una escola pública a Catalunya per al curs 2022/2023 és de 20 alumnes, una xifra que sovint no es compleix).
St. Paul’s, un col·legi de luxe concertat per la Generalitat
Entre les escoles considerades “d’elit” o “de les elits” n’hi ha de completament privades, però també de concertades, és a dir, que reben diners públics per part del Departament d’Ensenyament i també aportacions de les famílies. Al barri de Pedralbes també hi ha St. Paul’s School, un col·legi trilingüe on es fa classe en unes instal·lacions de luxe: 10.000 metres quadrats de terreny, dels quals 2.000 són de zona enjardinada, a més de tres pistes poliesportives i dos gimnasos coberts. Tot plegat té una particularitat: l’escola rep finançament públic de la Generalitat. Segons dades del mateix centre, el curs 2019/2020 va rebre 2,1 milions d’euros.
Tot i això, St. Paul’s seria l’escola concertada més cara de tot l’Estat, amb una quota mensual de 930 euros el mes, segons un estudi que feia un retrat de l’ensenyament concertat, fet el 2021 per la consultoria Garlic B2B. El sindicat de mestres i professors USTEC-STEs ja va denunciar aquesta situació el 2001 davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, però la demanda no es va admetre a tràmit. Segons explica la mateixa escola a la seva web, la vigència dels convenis amb educació arriba fins al curs 2025/2026 per a l’educació primària i fins al 2020/2021 per a l’educació infantil i l’ESO.
St. Peter’s School, a Pedralbes, és considerada la millor escola de l’Estat segons la revista ‘Forbes’
A més de St. Paul’s, entre les escoles internacionals a Barcelona hi ha la que és considerada la millor de Catalunya i de tot l’Estat espanyol, segons la llista de Forbes. És la St. Peter’s School, fundada el 1964 i que es reivindica com “la primera escola bilingüe d’Espanya”. El centre, ubicat també a Pedralbes, compta amb unes àmplies instal·lacions i ofereix assignatures com blockchain, nanociència, neurologia o intel·ligència artificial. Hi van estudiar el pilot Pedro Martínez de la Rosa, el director artístic adjunt del Palau de la Música Víctor García de Gomar, el director de producte de YouTube Discovery Eric Bencomo o la directora de documentals Emily Strong, segons la mateixa revista.
Un altre centre internacional és l’Escola Suïssa de Barcelona, que va ser el lloc on va estudiar Víctor Grífols, president de l’empresa familiar que porta el seu cognom. Aquest centre privat i laic costa uns 7.500 euros anuals durant el batxillerat.
Fora de Barcelona, hi ha altres escoles d’elit prou conegudes. Entre Matadepera i Sabadell (però al terme municipal de Terrassa) hi ha la Gresol International-American School, un centre privat amb unes tarifes que voregen els 700 euros mensuals, sense comptar-hi la matrícula, el menjador i altres serveis. El seu projecte educatiu es basa en “la immersió en anglès, la visió global, el pensament multicultural i la promoció d’intel·ligències múltiples”. A Sant Cugat del Vallès, destacaria Agora International School o a Sant Just Desvern, La Miranda.
Més enllà de Barcelona: on van estudiar Pere Aragonès i Victòria Alsina?
Tot i que moltes escoles elitistes es concentren a la zona alta de Barcelona o als voltants de la capital catalana, n’hi ha arreu del país. És el cas de Montessori Palau, un centre privat situat als afores de Girona que és la segona millor escola de Catalunya i la quinzena de l’Estat, segons la revista Forbes. Amb cinc edificis envoltats de zones amb arbres i espais de joc i esportius, té una extensió total de 150.000 metres quadrats i compta amb serveis com ara un gabinet de psicologia. Entre els seus exalumnes hi ha el president de la Generalitat, Pere Aragonès, i també el director de cine i de teatre Marc Crehuet.
Als voltants de Barcelona hi ha també les escoles privades concertades Garbí Pere Vergés, tant a Esplugues de Llobregat com a Badalona. Fundades als anys seixanta del segle XX, tenen també una orientació no confessional i s’inspiren en el moviment de la renovació pedagògica. La llista d’exalumnes coneguts és llarga i prolífica. La consellera d’Acció Exterior i Govern Obert de la Generalitat de Catalunya, Victòria Alsina; el científic i escriptor Salvador Macip; el comunicador Marc Giró; la periodista Susanna Griso, o l’arquitecte Josep Bohigas, fill d’Oriol Bohigas, membre de l’equip que va projectar l’edifici de l’escola a Esplugues. Un altre centre que apareix a la llista de Forbes, en aquest cas en 15è lloc, és el Col·legi SEK, de la Garriga, ubicat al mig del bosc.
Recursos públics per a les escoles de l’Opus garantits per ordre judicial
Un punt i a part mereixen les escoles religioses vinculades a l’Opus Dei. Han estat al focus de la polèmica per la continuïtat dels concerts educatius públics tot i segregar els seus alumnes per sexes, en el que anomenen “educació diferenciada”. Des del curs 2017/2018 fins al curs 2019/2020, la Generalitat de Catalunya ha destinat 108 milions d’euros en concerts a les 14 escoles vinculades a l’Opus.
Malgrat que en diverses ocasions el Govern català ha manifestat la seva voluntat de retirar els convenis amb aquests centres, el cert és que el volum dels concerts ha crescut progressivament, tal com va revelar CRÍTIC. L’any 2020, el Departament d’Educació, encapçalat llavors pel republicà Josep Bargalló, va resoldre que no els renovaria per al curs 2021/2022, però el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va tombar la decisió, avui pendent d’una resolució judicial definitiva. Mentrestant, els concerts segueixen vigents.
La dotació pública a les escoles que segreguen per sexes va arribar als 38,9 milions d’euros el curs 2019/2020
Els 14 centres que reben els recursos són Canigó, Xaloc, Pineda, La Vall, La Farga, Viaró, Airina, Avantis, Les Alzines, Bell-lloc del Pla, Campjoliu i les institucions Igualada (que fusiona les escoles Montclar i Mestral), Lleida (Terraferma i Alpicat) i Tarragona (Aura i Turó). Des del 2001, el primer any amb dades disponibles, i fins al 2020, el volum total dels recursos públics abocats als centres de l’Opus ascendeix fins als 530 milions d’euros. Any rere any, les dotacions han estat cada vegada més elevades, però van arribar al pic màxim de 38,9 milions d’euros en el darrer curs 2019/2020, quan va esclatar la pandèmia de la Covid. Al febrer del 2022 el Diari de Girona va publicar que sis de les escoles deixarien de segregar per sexes a l’ESO per mirar de garantir la subvenció de la Generalitat.
Catalunya, la zona de l’Estat que paga més quota de concertada
Les quotes a l’alumnat no haurien de ser, segons la llei, obligatòries, però en molts casos a la pràctica ho poden arribar a ser. Segons l’estudi que analitzava l’escola concertada, a Catalunya el 98% de les escoles concertades cobren una quota base a les famílies i és la zona de l’Estat amb una quota mitjana més elevada, de 202 euros.
“La quota que cal pagar per anar a una escola determinada és una primera forma de selecció per nivell de renda”, explica la directora de l’Affac, Lidón Gasull. “Però hi ha també altres mecanismes per filtrar quin alumnat acaba accedint a un centre. Per exemple, una escola on s’estudia en alemany requereix unes condicions perquè la criatura el pugui aprendre, ajuda familiar per poder seguir el ritme, etc. Els nens i les nenes que no estan complint el rendiment que la mateixa escola demana en poden ser expulsats”, afirma.
Agnès Van Zanten: “En aquests centres es transmeten la cultura de l’elit i les qualitats que se n’esperen”
Tot i que en algunes d’aquestes escoles hi ha alumnes becats o places reservades per a alumnes de rendes inferiors, al final, segons apunten alguns experts, la segregació pot reproduir-s’hi igualment. Una de les sociòlogues que més han estudiat el tema, Agnès Van Zanten, directora d’investigació del Centre Nacional de la Recerca Científica (CNRS) a França, explica a CRÍTIC què en aquests centres “es transmet una cultura de l’elit. Hi van persones que ja tenen un cert tipus de valors, expectatives, disposicions, i l’escola les reforça per donar als alumnes certes qualitats que s’esperen de les elits: lideratge, iniciativa, sociabilitat”. Van Zanten hi afegeix el que en anglès s’anomena entitlement i que no té una traducció fàcil: seria, si fa no fa, la sensació que tens dret a alguna cosa.
Segons Van Zanten, és també molt important el capital social que s’obté d’anar a aquestes escoles, de dues maneres. “Associant-te a una escola d’elit, ja tens un capital superior. A França, la gent ho posa a les necrològiques a Le Monde; és com un símbol de la qualitat de la persona. A més, gràcies al fet d’agrupar-se en aquestes escoles, les elits creen relacions molt estretes entre alumnes i famílies. Aquestes relacions es poden monetitzar anys després per aconseguir una feina, un crèdit o formar part d’un club determinat”, apunta.
Escoles d’elit o escoles de l’elit?
Aina Tarabini explica la importància del concepte de distinció per a les elits: “Colonitzen espais educatius particulars, van a escoles que garanteixen que només hi haurà gent com ells o millor i que hi aprendran coses que la resta no aprendrà. El dia que a la pública tothom aprengui xinès, ells canviaran d’idioma“, apunta. I, més enllà del capital econòmic, una forma de distinció són les xarxes de capital social, que l’escola contribueix a garantir. Tarabini recorda el documental de Salvados sobre el col·legi madrileny d’El Pilar: “A la publicitat de l’escola hi deia: ‘Ven al Pilar porque serás pilarista’; ja ni t’estic dient que n’aprendràs molt, sinó que tindràs uns amics ben relacionats que t’ajudaran a situar-te en la vida”.
La tercera manera de diferenciar-se és el capital cultural. “L’escola et garanteix un tipus d’estudis que et faran competir bé en el món: anglès en un nivell molt elevat, xinès, tecnologia… elements curriculars que habiliten els teus fills i filles per ocupar els millors llocs del mercat laboral”, explica.
Al final, gent de qualsevol classe social busca de manera conscient o inconscient relacionar-se amb gent d’un nivell econòmic i cultural similar. “Tots busquem relacions de proximitat simbòlica i material amb els qui tenim al costat, però la diferència és quins mecanismes i recursos tens per fer-ho i quina intencionalitat hi ha al darrere. Hi ha qui consumeix aquests béns culturals i porta les criatures a una escola determinada per ser diferent de la resta, perquè sap que és així com manté el seu poder”, apunta Tarabini.
