Anar d’excursió

Per conèixer la nostra terra, cal trepitjar-la. Ja ho deia Pau Vila: la geografia es fa amb els peus. De fet, gaudim d’una llarga i rica tradició excursionista, una pràctica identitària que ha transmès uns valors de país i també ha forjat imaginaris dels nostres paisatges emblemàtics. Trepitjant les nostres contrades, ràpidament ens adonem que el que tenim en abundància són grans reptes vinculats als desequilibris existents de llarg a llarg de la geografia catalana. La tardor del 2023, amb Roser Vernet, vam comissariar Memòries de la Terra, un cicle al Born de Barcelona que girava al voltant de les emergències contemporànies, tot emprant com a fil conductor els quatre elements: la terra, el foc, l’aigua i l’aire. S’hi va programar un conjunt d’activitats per explicar on som i mostrar què s’està fent des de l’activisme, la ciència i la cultura per fer front a aquests reptes. En aquell context, era necessari anar d’excursió i ensenyar a llegir uns altres paisatges, en aquest cas, emblemàtics pels greuges acumulats al nostre sud.

El 80% dels municipis amb centrals eòliques intensives continua perdent població

Terra Agredida, l’excursió dels quatre elements, va comptar amb la participació de gent de cada lloc per escoltar la seva veu situada, i l’acompanyament de Sergi Saladié, geògraf de Vandellòs, que ens va anar posant el context i la dada. La primera parada va ser a la Fatarella, a la Terra Alta, per abordar les memòries de la TERRA i el conflicte existent amb la implementació massiva de centrals eòliques en una comarca marcada pels estralls de la batalla de l’Ebre. Hem de saber que és on hi ha una major concentració d’instal·lacions (des dels anys noranta del XX) i que només a la Terra Alta es genera el 25% de tota l’energia eòlica que es produeix aquí. Júlia Urgell, filòloga i activista local, ens va parlar d’un procés llarg i, en molts casos, dolorós, tenint en compte que es partia d’un territori despoblat que amb molts d’esforços tractava de recuperar la seva memòria vinculada a la Guerra Civil i que aquests espais no es van tenir en compte i es van invisibilitzar una vegada més fins al punt de treure a palades restes de cossos de les cunetes sense cap tipus de notificació ni respecte. Dolorós també perquè a l’inici de tot el procés no hi havia una visió unitària de futur de la comarca i les grans corporacions energètiques ho van utilitzar per ampliar-ne el seu rèdit. Encara més: a escala de Catalunya, el 80% dels municipis amb centrals eòliques intensives continua perdent població, malgrat haver predicat que suposaria una manera eficaç de fixar població i millorar l’economia local. Es tracta, doncs, d’un exemple extractivista de recursos en format energia cap als diferents sistemes urbans, i en capital cap a les seus de les grans empreses del sector. No es tracta de ser “antirenovables”, sinó de ser crítics amb el mètode i el model. Existeixen altres opcions més respectuosos amb el món rural.

Hi ha alguna relació entre el perill dels grans incendis i la pèrdua del mosaic agroforestal tradicional? La resposta ens va ser donada a la Ribera d’Ebre, on Santi Fuster, bomber del Grup de Reforç d’Actuacions Forestals (GRAF), ens esperava per explicar-nos els efectes ecosistèmics derivats dels canvis de model econòmic, i més especificament de la fi de les tasques al camp i els seus impactes en relació al FOC. Situats en un mirador privilegiat per veure la devastació del gran incendi forestal del juny del 2019, Fuster apuntava també a la memòria de l’abandonament de la terra per entendre el panorama que teníem al davant. L’incendi va començar a la Torre de l’Espanyol, i en tres dies va cremar 5.000 hectàrees, bàsicament de bosc. El seu potencial, però, era de més de 20.000 hectàrees. Catalunya mai no ha tingut tant de bosc com ara, una espècie de contínuum que, conjuntament amb tot el que comporta el canvi global, esdevé un perill real davant dels incendis que s’anomenen de sisena generació. És necessita inversió, no només en extinció, sinó també en prevenció, així com una estratègia política que vetlli pel fet de tenir uns paisatges resilients, per evitar que el país se’ns cremi en un tres i no res. Això passa per exigir una pagesia activa, la recuperació del mosaic agrícola ramader i una gestió forestal integral.

La gestió del riu Siurana, al Priorat, és una nova mostra extractivista, un espoli consentit de l’aigua

El Priorat és la comarca amb menys població del Principat i una de les més envellides, tot i que encara té una població activa considerable en el primer sector, al voltant del 25%. La tercera parada de l’excursió la vam fer al tram mitjà del riu Siurana, entre el Molar i el Masroig, i, tot i no veure’n per enlloc, vam parlar d’AIGUA i dels conflictes derivats del seu ús i abús com a recurs amb finalitats industrials, agràries o de boca. Oriol Ponti, de la plataforma Riu Siurana Viu, ens va fer saber que no baixa mai aigua més enllà de Poboleda, on es produeix un espoli consentit. El riu de la comarca deixa de seguir el seu curs natural amb transvasament inclòs i canvi de conca, a través d’un canal de 9 quilòmetres, cap al Baix Camp. És una nova mostra extractivista d’àrees poc poblades, amb pocs vots. Una injustícia que l’Administració permet, d’impactes mediambientals severs, i que posa damunt la taula la qüestió fonamental de la gestió dels béns comuns i de la seva governança.

I, per acabar, vam parlar del que no es veu, de l’AIRE que respirem, acompanyats dels periodistes Rafa Marrasé i Toni Orensanz des del complex petroquímic de l’àrea central del Camp de Tarragona. A saber, el més gran del sud d’Europa i amb una convivència territorial d’activitats industrials i turístiques molt intensives, sense ordenació ni planificació. La temeritat aquí rau en el fet que, fins i tot després de l’explosió del 2020, s’hagi aprovat, per exemple, la construcció del nou Port Aventura sense preveure almenys mesures de seguretat en pro de la vida. Encara avui no sabem allò que respirem. La investigació feta pels periodistes ens alerta que el nivell d’òxid d’etilè, un dels productes químics més susceptibles de provocar càncer. no es mesura, no està regulat i no hi ha cap normativa respecte a això. La gent ho sap? Necessitem disposar d’informació sobre la qualitat de l’aire, que hi hagi transparència per tal de prendre mesures d’emissions per assegurar-nos de tenir la menor afectació possible.

Trepitjar el territori ens obre els ulls a realitats no cartografiades, estimula la mirada a altres sentits

Anar d’excursió ens fa tocar de peus a terra, alhora que ens aterra a les problemàtiques dels llocs més enllà dels mapes i de les xifres. Trepitjar el territori crea vincles entre sabers que no necessàriament han de ser intel·lectuals, que emanen de l’experiència i tot sovint remouen emocions. Ens obre els ulls a realitats no cartografiades, estimula la mirada a altres sentits, a fixar-nos en l’escala geogràfica. Anar d’excursió, al cap i a la fi, és una pràctica més d’habitar la terra, un viatge pels quatre elements que ens ha d’ajudar a saber com actuar per esdevenir compostatge viu en lloc de residu mort.