Crític Cerca
Reportatges

Cinc drets socials en perill

La Catalunya post-Covid-19 pateix l'esclat d'una crisi múltiple: desnonaments, retards en l'atenció sanitària, vagues a l'escola i augment de la pobresa

06/05/2022 | 06:00

La crisi arran de la pandèmia de la Covid-19 ha estat una estocada per als drets socials a Catalunya i, en general, en bona part del planeta. La reculada no és nova: la depressió econòmica iniciada l’any 2008 ja havia deixat bona part de la societat en situació de vulnerabilitat, i ara plou sobre mullat. Actualment, la pobresa —i la desigualtat— a Catalunya s’ha disparat fins a arribar als mateixos nivells que els de la gran recessió, i les entitats socials catalanes asseguren que estan desbordades.

Quins són els principals drets socials que semblaven conquerits i estan avui absolutament en perill? CRÍTIC repassa aquí els principals factors de risc en cinc grans àrees socials: habitatge, cultura, salut, educació i treball.

Les accions per impedir els desnonaments s'han succeït dia rere dia a Catalunya / JORDI BORRÀS

Habitatge: desnonaments i preus desorbitats de lloguer

“L’habitatge és un dels drets socials per excel·lència. Si no tenim un habitatge, difícilment podrem tenir garantides les necessitats més elementals”. Així ho considera la directora de l’Observatori DESC, Irene Escorihuela. El paraigua general de drets que atorga el fet de disposar d’una llar no està assegurat per a tothom. Segons les dades del Consell General del Poder Judicial, des del 2015, que es va aprovar la Llei catalana contra els desnonaments, i fins a l’any passat, el Tribunal de Justícia de Catalunya n’ha executat més de 75.000; és a dir, 41 cada dia.

La moratòria dels desnonaments que va aprovar el Govern espanyol durant la pandèmia no ha servit per frenar el degoteig d’ordres judicials que han fet fora famílies vulnerables de casa seva. Se n’han paralitzat uns 40.000; però, així i tot, els desallotjaments han crescut un 13,4% durant el primer trimestre del 2021 en comparació amb el mateix tram del 2020. “A l’Estat no es prenen les mesures necessàries, perquè ni s’aturen tots els desnonaments, ni es fomenta el parc públic, ni es regulen els lloguers”, denuncia Escorihuela.

L’any 2020, el preu mitjà de lloguer a Catalunya se situava al voltant dels 735 euros mensuals i, en ciutats com Barcelona, s’enfilava per sobre dels 960 euros. Això fa que milers de persones no puguin sufragar el cost de l’habitatge. Per aquesta raó, el Parlament va aprovar una llei de regulació dels lloguers que ja ha tingut alguns efectes: segons les dades de l’Institut Català del Sòl, els preus han caigut per sobre de la mitjana en els 61 municipis on s’ha aplicat.

Les desigualtats en l’accés a un habitatge digne es van fer evidents durant el confinament. “No ha estat el mateix confinar-se en un habitatge amb espai exterior, llum solar i serveis a prop que en un infrahabitatge o en un espai compartit, per no parlar de les persones sense llar”, conclou la directora del DESC.

Salut: retard en diagnòstics i biaixos de gènere i situació social

El pressupost del Departament de Salut encara està per sota del de l’any 2010, abans que comencessin les retallades.
A l’infrafinançament endèmic que pateix la sanitat pública cal sumar-hi, a més, les privatitzacions d’alguns serveis. Això no és innocu: durant els moments més crítics de la pandèmia es van haver d’aturar o retardar algunes teràpies de malalties minoritàries. Així mateix, la Federació d’Entitats contra el Càncer va alertar que també s’havien retardat nous diagnòstics d’aquesta malaltia. De fet, el 2020 es van diagnosticar un 21% menys de càncers colorectals.

A Catalunya, només hi ha 6 psicòlegs per cada 100.000 habitants

La Covid, però, també ha agreujat els problemes relacionats amb la salut mental i emocional de la població. A Catalunya, només hi ha 6 psicòlegs per cada 100.000 habitants, quan la mitjana de la Unió Europea és de 18. El col·lapse dels serveis sanitaris va fer caure un 44% el nombre de consultes ambulatòries per trastorns d’ansietat i un 42% les consultes per trastorns depressius.

En el camp sanitari, a més, hi pesa una altra llosa: el biaix de gènere, que la pandèmia també ha fet molt palpable. Segons la metgessa Carme Valls, el fet que les dones s’han infectat més “no s’explica per biologia, sinó per condicions de vida i de treball, pobresa, mobilitat i transport: factors que quasi mai es tenen en compte”. A això s’hi afegeix la disparitat en l’oferta de determinats serveis arreu del territori. El dret a l’avortament n’és l’exemple més paradigmàtic. El 42% dels ginecòlegs del sistema públic de salut es neguen a practicar-lo, emparant-se en l’objecció de consciència, de manera que moltes pacients no poden interrompre l’embaràs en la seva demarcació.

El biaix de gènere no és l’únic que limita l’accés a la salut. El 2018, la Plataforma per una Atenció Sanitària Universal a Catalunya (PASUCat) denunciava que, des del 2013, unes 400 persones migrades havien quedat excloses de la sanitat catalana a conseqüència del Reial decret per garantir la sostenibilitat del Sistema Nacional de Salut aprovat pel Govern del PP l’any 2012. Per omplir aquest buit, el Parlament de Catalunya va impulsar la Llei d’universalització de l’assistència sanitària el 2017, però la Plataforma denuncia que les barreres en l’empadronament continuen provocant exclusió sanitària.

Des d’una perspectiva menys eurocèntrica, la vacunació als països del Nord i del Sud global deixa una de les fotografies més clares de les desigualtats en l’accés a la salut. Segons Our World In Data, a finals d’agost ja s’havien distribuït més de 5.000 milions de dosis de vacunes, però el percentatge de persones amb almenys una dosi als països de renda baixa no arribava al 2%.

Protesta contra les retallades en educació, l'any 2015 / JORDI BORRÀS

Educació: bretxa digital dels alumnes i problemes endèmics del sistema

L’educació ha estat un dels àmbits més afectats per la pandèmia, però els problemes que arrossega el sistema educatiu català tenen altres orígens. La directora de les Associacions Federades de Famílies d’Alumnes de Catalunya (aFFaC), Lidón Gasull, n’ubica tres: la manca de finançament, la mala organització dels recursos i l’existència d’una doble xarxa pública i concertada.

Catalunya destina poc més del 3,6% del PIB en educació, per sota de la mitjana espanyola, que és del 4,2%

Els darrers pressupostos mantenen aquest esquema. Catalunya destina poc més del 3,6% del PIB en aquesta partida, per sota de la mitjana espanyola, que és del 4,2%, i del 6% que marca la mateixa Llei d’educació de Catalunya.

També és la segona comunitat autònoma amb més segregació escolar que, segons l’aFFaC, és conseqüència principalment de l’aposta per la concertada. Gasull recorda que els pressupostos del 2020 preveuen una reducció de la inversió per alumne a l’escola pública del 22,3% respecte als anteriors, mentre que la despesa en els concerts educatius es va incrementar en 84,8 milions d’euros. Per la seva banda, el Pacte contra la segregació escolar, impulsat pel Síndic de Greuges, matisa que tant els centres públics com els concertats amb una composició social afavorida “acostumen a tenir més capacitat per finançar projectes educatius més atractius i de més qualitat que els que tenen una composició social menys afavorida”. Aquesta és, conclou el Síndic, “l’espiral de reproducció de la segregació”.

Un dels rostres de la segregació és l’abandonament escolar prematur. A Catalunya s’enfila fins al 19%, també per sobre de la mitjana espanyola, que se situa al voltant del 16%. No és un indicador que es pugui analitzar de forma aïllada, o així ho considera Aina Tarabini, sociòloga experta en educació i desigualtats. “L’èxit i el fracàs estan marcats per la classe social”, rebla.

Actualment, un 33% dels infants i menors de 18 anys estan en risc de pobresa i d’exclusió social. Una de les derivades d’aquesta situació, que es va fer particularment evident durant el confinament, és la bretxa digital: la conselleria d’Educació va xifrar en 55.000 el nombre d’infants que no disposaven d’ordinadors propis o de connexions a Internet. Tanmateix, el Govern no en va repartir suficients i un mínim de 7.048 infants no van poder seguir el curs a distància.

Treball: feines essencials feminitzades, més atur juvenil i més ciutadania en risc de pobresa

La taxa d’atur a Catalunya se situa al voltant del 13%. Alguns col·lectius, com les dones, les persones migrades o els joves, són els més damnificats per l’impacte de la Covid en l’economia.

A Catalunya, la bretxa salarial voreja el 23%. La desocupació femenina és superior a la masculina i les dones representen quasi el 54% del total d’aturats, segons l’Enquesta de població activa (EPA). A banda, també són les que pateixen en major mesura la temporalitat i l’elevada taxa de parcialitat: el 21,1%, enfront del 7,6% que assumeixen els homes. En paral·lel, molts treballs que la Generalitat va qualificar d’essencials durant la pandèmia eren els més feminitzats, començant per les netejadores i seguint amb les caixeres de supermercat, les infermeres o les internes. Tanmateix, aquest reconeixement va ser un miratge: “És l’essencialitat precaritzada, perquè ningú ha mogut peça per reconèixer-les més enllà de la retòrica”, explica la sociòloga Sara Moreno.

La mateixa retòrica que es va desplegar al voltant de la importància del treball de la llar i de les cures, però que tampoc no va anar més enllà. Es calcula que a l’Estat espanyol hi ha més de 600.000 persones, la majoria de les quals, dones i migrants, que s’hi dediquen professionalment. D’aquestes, una mica més d’un terç ho fa en situació irregular, és a dir, sense contracte de treball. De fet, segons les dades de l’EPA, el 23,7% de les persones estrangeres estan en situació de desocupació.

Un altre dels col·lectius més vulnerabilitzats són els joves. La taxa d’atur entre els menors de 25 anys es dispara fins al 33,5%. La inestabilitat laboral també retarda la seva capacitat d’iniciar projectes de vida autònoms: el 2020, només el 18% dels que tenien entre 16 i 29 anys va poder-se emancipar.

La conseqüència més tangible del terrabastall que ha ocasionat la Covid en el treball ha estat l’augment de persones en risc de pobresa o d’exclusió social: gairebé dos milions de catalans pateixen aquesta situació segons l’Enquesta de condicions de vida del 2020 publicada per l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat). Això representa el 26% de la ciutadania. “L’anterior crisi ja havia comportat un augment progressiu de la pobresa estructural i crònica, però amb la pandèmia s’ha aprofundit encara més la nostra vulnerabilitat”, sentencia Sira Vilardell, vicepresidenta d’Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS).

Treballadors de la cultura protesten davant del Departament de Cultura contra les restriccions al sector / PAU CORTINA

Cultura: exclusió dels circuits culturals en funció del codi postal

La Declaració universal dels drets humans diu que “tota persona té dret a prendre part lliurement en la vida cultural de la comunitat”. La mateixa Generalitat va declarar la cultura bé essencial al setembre del 2020, un fet que havia d’impulsar la creació d’un marc normatiu per garantir-hi l’accés de la ciutadania. Tanmateix, les empreses i les organitzacions del sector consideren que l’aposta institucional per la cultura ha estat històricament insuficient: els darrers pressupostos catalans continuen destinant menys de l’1% dels recursos a aquest àmbit.

I la manca d’inversió, sumada a altres variables com el gènere, la disponibilitat de serveis o la classe social, fan que el consum cultural sigui molt desigual o que, directament, hi hagi gent exclosa de determinats circuits. Les dades de l’Ajuntament de Barcelona indiquen que les diferències en el consum en funció dels barris són molt significatives: mentre que el 72% dels residents en zones de rendes altes van habitualment al cinema, a concerts, al teatre o llegeixen llibres, als barris de rendes baixes aquest percentatge cau 22 punts.

El nivell d’estudis és un dels factors més determinants en la propensió de les persones a visitar museus i exposicions. Segons l’Enquesta de participació cultural de Catalunya de l’any 2019, només l’11,6% de les que no tenen estudis van assistir en algun d’aquests equipaments, enfront del 71,1% de les que tenen estudis universitaris.

Així mateix, gairebé el 29% de la ciutadania considera que el preu és una barrera a l’hora d’accedir a l’oferta cultural. Una altra dada rellevant té a veure amb els usos del temps: el 42% dels enquestats destaquen la manca de temps i la impossibilitat de compaginar les responsabilitats familiars amb l’assistència a aquestes activitats. I, novament, les dones resulten més perjudicades. L’any 2019, la taxa de visitants va ser 2,5 punts percentuals superior en el cas dels homes.

La distribució de l’oferta arreu del territori també determina l’accés i la participació dels residents en la vida cultural. Així, les persones que viuen a Barcelona ciutat i a les altres capitals de província són les que tenen una major propensió a veure exposicions i a anar a museus. En aquest sentit, l’Enquesta de participació i hàbits culturals impulsada per la Diputació de Barcelona l’any passat posa el focus en els municipis que es troben fora de l’àrea metropolitana i que no tenen una xarxa de transport públic completa. L’estudi determina que les dificultats en la mobilitat, així com una concentració excessiva de l’oferta a Barcelona i en algunes capitals de província, és una barrera més en l’accés igualitari a la cultura, en perjudici de la ciutadania que no viu als grans nuclis urbans

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En un moment d'emergència ecològica... cal un periodisme d'emergència! Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu el Dossier CRÍTIC 'Emergència' i un pack de marxandatge de benvinguda

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies