23/05/2022 | 06:03
Les cinc primeres corporacions fòssils de la Unió Europea han triplicat els seus beneficis el primer trimestre del 2022 respecte al mateix període de l’any anterior. Les companyies petrolieres i gasistes Shell, BP, TotalEnergies, ENI i Repsol, conegudes en el sector per les Cinc Grans, declaren 30.000 milions d’euros de guanys, uns beneficis milionaris que es produeixen sota l’influx de la invasió russa d’Ucraïna. L’espanyola Repsol, que és la més petita entre els gegants europeus dels combustibles fòssils, ha declarat beneficis de 1.392 milions d’euros, més del doble que el mateix període de l’any anterior. Des del moviment ecologista es cataloguen com a empreses fòssils aquelles que basen el seu negoci en l’extracció i la comercialització d’hidrocarburs (petroli, gas o carbó).
.
Totes les corporacions capdavanteres com a mínim dupliquen resultats respecte al mateix període de l’any passat i, en conjunt, gairebé tripliquen beneficis. A escala absoluta, reconeixen haver guanyat 18.000 milions d’euros més que el primer trimestre del 2021. Si establíssim la comparativa amb el 2019 (tenint en compte que el resultat del 2020 va estar condicionat per la pandèmia), els beneficis s’haurien duplicat.
Aquests guanys extraordinaris es donen en el context de la crisi de proveïment de petroli i del gas derivat de la guerra a Ucraïna. En el cas del cru, si el preu del barril de petroli Brent costava entre 50 i 58 dòlars el primer trimestre del 2021, a partir de l’esclat de la guerra el cost s’ha mantingut per sobre dels 100 dòlars. En el cas del gas, el Banc Mundial dona per fet que el preu del gas també es duplicarà de mitjana al llarg de tot el 2022.
L’impacte de la guerra està provocant un increment pronunciat de la cotització en borsa d’aquestes corporacions. A escala mundial, les petrolieres ja han desplaçat les tecnològiques com Apple del lideratge econòmic global. Així, les Cinc Grans de la UE han augmentat la seva capitalització borsària entre un 50% i un 80% des de gener del 2021 fins a mitjan maig d’enguany. Un punt d’inflexió alcista que pot fer més atractiva la continuació del negoci dels combustibles fòssils en un moment en què, sobre el paper, l’economia global havia entrat en una etapa de “reconversió verda”. La realitat és que les energies fòssils representaven encara l’any 2019 el 84,3% de tota l’energia primària consumida a escala mundial. Una xifra lleugerament inferior a la de 20 anys enrere: el 2000 eren el 86,1%.
Des de Transport & Environment, la federació europea d’ONG d’àmbit climàtic, han documentat com les Cinc Grans són responsables del 13% de totes les emissions mundials de CO₂ que s’han acumulat en l’atmosfera entre el 1993 i el 2020. Entre totes haurien generat un deute impagat en costos d’emissions de 4,2 bilions d’euros. Paral·lelament, segons aquesta organització, haurien ocasionat pèrdues als sistemes de salut per un valor de 9 bilions addicionals arran de la contaminació de l’aire. Cal tenir en compte que l’objectiu de l’Acord de París és no ultrapassar la barrera d’un increment mitjà de +1,5 °C a tot el planeta per tal de protegir el clima, una fita que el moviment ecologista considera de compliment difícil.
La magnitud dels guanys addicionals de les corporacions fòssils enmig de la guerra a Ucraïna i l’escalada de preus han encetat el debat sobre la conveniència de gravar aquestes empreses amb un impost extraordinari. Al Regne Unit, laboristes, liberals i verds han proposat imposar-lo a les energètiques que extreuen petroli i gas al mar del Nord. A Grècia, el primer ministre conservador ha aprovat taxar amb un 90% els beneficis derivats de la guerra i reduir un 60% l’import de les factures d’electricitat de la ciutadania. A l’Estat espanyol per ara no s’ha pres cap mesura. L’exconseller del Banc d’Espanya Guillem López Casasnovas ha expressat recentment la seva sorpresa per la inacció governamental.
Qui hi ha al darrere i quin dany ecològic han comès les cinc grans corporacions energètiques de la UE que han triplicat els seus guanys en plena invasió d’Ucraïna?
Repsol: capital de la família Carceller i participació de JP Morgan i de BlackRock
Repsol és la primera corporació fòssil de l’Estat espanyol. És la més petita de les Cinc Grans, però la que, per la seva trajectòria i vinculacions societàries, té una relació més directa amb Catalunya. Va entrar en aquest selectíssim club quan Goldman Sachs la va beneir com a tal al gener del 2020. Amb oficina central a Madrid, la producció d’hidrocarburs de Repsol equivalia al 0,7% del total mundial l’any 2019. A l’índex Standard & Poors de les 250 companyies energètiques principals, se situava en la posició 42. Compta amb uns 25.000 treballadors a escala global.
Fins a l’any 2019, Repsol va estar controlada per CaixaBank. Des del 2004 fins al 2009 va tenir com un dels seus noms més destacats Jaume Giró, l’actual conseller d’Economia de la Generalitat de Junts per Catalunya. Hi feia de director general de comunicació i del gabinet de presidència. Tal com va publicar CRÍTIC, també va exercir d’apoderat de les societats de Repsol en àrees geogràfiques com ara Líbia, el Kazakhstan, Guinea Equatorial, Colòmbia o l’Amazònia equatoriana.
Des de la retirada de CaixaBank just abans que aquesta es pogués fusionar amb Banhka, la majoria accionarial de Repsol està en mans de Sacyr, constructora propietat de la família Carceller (amb un 7,8% del vot). També hi té participació el banc més gran dels EUA, el JP Morgan Chase (un 6,8%). Domiciliat al paradís fiscal de Delaware, és el mateix que va ser sancionat amb 13.000 milions de dòlars de multa per pràctiques hipotecàries fraudulentes arran del crash del 2008. També hi pinten molt BlackRock (un 5%), la societat d’inversió especulativa capdavantera al món que té participació en totes les Cinc Grans, i Amundi (un 4,5%). Repsol reconeix la presència del 15% de les 312 societats que formen part de la corporació en alguns dels paradisos fiscals més importants segons Tax Justice Network.
La companyia és líder en emissions contaminants a Catalunya i va vendre els seus últims actius a Rússia just abans de la guerra
La companyia és el líder indiscutit en emissions de CO₂ a Catalunya des de fa anys, tal com ha explicat CRÍTIC en aquest reportatge sobre les empreses més contaminants del país. Així mateix, ha causat el 0,23% de totes les emissions històriques. Entre Kyoto i París, ella sola va generar el 0,33% de les emissions mundials. L’empresa també ha protagonitzat nombrosos conflictes ambientals arreu del món. Resulten especialment destacats el conflicte obert amb diferents pobles indígenes (els waorani i els tagaeri a l’Amazònia equatoriana, els ashaninca o els kakinte a la banda peruana o els guaranís a Bolívia) per tal d’apropiar-se de cada cop més terreny comunitari per a les seves explotacions.
Just abans de la invasió de l’exèrcit rus a Ucraïna, la corporació va vendre els seus últims actius a Rússia, a Gazprom Neft, la divisió petroliera de la gasista de l’imperi Putin. La decisió formava part d’una reordenació de prioritats en favor de l’aposta per créixer en el negoci del gas natural liquat (GNL) als EUA, un canvi de rumb que ha fet que Goldman Sachs aconselli d’invertir a Repsol el 2022: el preu del GNL estatunidenc és un 40% més car que el rus. Ara Repsol és propietària de la regasificadora Canaport, capaç de proveir un 28% de la demanda de Nova Anglaterra i de Nova York, i explota importants jaciments a Pennsilvània, a Texas, al golf de Mèxic i a Alaska.
Shell, el gegant britànic condemnat pel Tribunal de la Haia a reduir emissions
Relocalitzada al paradís fiscal londinenc a finals de l’any passat, Shell és la quarta corporació fòssil petroliera i gasista del món per capitalització i la primera de les Cinc Grans. En el rànquing Forbes Global 500 del 2020 figurava com a cinquena companyia més rellevant del planeta segons els ingressos. Té 82.000 treballadors i opera en una setantena d’estats. La seva història comença el 1907. El 1912 compra el negoci petrolier de la família Rothschild a Rússia i entra al que avui coneixem per l’Iraq a través de la Turkish Petroleum. A finals dels anys vint ja era el primer productor mundial de petroli.
Els seus accionistes principals són avui dos dels tres grups d’inversió especulativa més grans del món: BlackRock (amb el 3,98% de les participacions) i Vanguard Group (amb el 2,63%). Hi trobem, a més, el banc central de Noruega (el Norges, l’administrador del fons públic de pensions del país, amb el 2,46% de les accions). BlackRock i Vanguard, juntament amb State Street, manegen uns fluxos d’inversió conjunts que superen el PIB de la Xina. El 2019 tenien una cartera d’inversions fòssils que superava els 300.000 milions d’euros. Això equivalia al 38% de les emissions globals d’aquell any.
Shell acumula nombroses denúncies per negligència ambiental, explotació laboral i violació dels drets humans
Shell acumula nombroses denúncies per negligència ambiental, explotació laboral i violació dels drets humans. L’any 1995 va haver de recular davant el boicot ecologista quan pretenia enfonsar la Brent Spare, una plataforma petroliera, posant en risc la biodiversitat del mar del Nord. A Nigèria, el 1994 el Moviment per a la Supervivència del Poble Ogoni va bloquejar els seus oleoductes al delta del Níger. La dictadura, sòcia de Shell, va executar poc després el seu líder, Ken Saro-Wiwa. El 2009, Shell va pagar una indemnització de 15.500 milions de dòlars per evitar perdre el judici per “terrorisme ambiental”.
L’empresa va ser condemnada, ara fa un any, per un tribunal de la Haia a reduir les seves emissions de carboni un 45% d’aquí al 2030. Era la primera vegada que la justícia sancionava una empresa privada per irresponsabilitat climàtica. Shell és responsable d’un 2,12% de les emissions històriques del món fins al 2010.
BP, responsable del pitjor desastre ambiental de la història
British Petroleum (BP) és la novena corporació fòssil del planeta. Al Forbes Global 500 del 2020 figurava com la vuitena companyia del món. Amb seu a Londres, dona feina a 46.000 persones i opera en una seixantena d’estats. Creada el 1908 com a Anglo-Persian Company, l’Orient Mitjà va ser la base del seu negoci fins que als anys cinquanta va entrar en el mercat nord-americà. Després de la caiguda de la Unió Soviètica va invertir a Rosneft, la principal petroliera russa, controlada per Vladímir Putin. Arran de la guerra d’Ucraïna acaba de desfer-se del 20% de la propietat, valorat en 14.000 milions de dòlars. El seu accionariat està controlat pels mateixos fons especulatius que la Shell: BlackRock (7,39%) i Vanguard (3,21%), a més del Norges Bank (2,96%).
Té un nodrit historial de danys ambientals i contra els drets humans. Hi destaca el 2010 l’accident de la plataforma Deep Water Horizon al golf de Mèxic. El vessament d’almenys 780.000 m³ passa per ser el pitjor desastre ambiental de la història. Li va costar més de 20.000 milions de dòlars en multes. És responsable del 2,74% de les emissions històriques. BP i Shell han estat denunciades per haver aconseguit derogar regulacions clau que prohibien les emissions de metà (que són 34 cops més letals per al clima que les del CO₂) de bracet amb l’Administració de Trump.
TotalEnergies, responsable del vessament del petrolier ‘Erika’ i amb forts interessos a Rússia
De matriu francesa, és la sisena corporació fòssil del món i té més de 100.000 treballadors en 130 estats. Va néixer el 1924 a partir de la transferència a França de les accions alemanyes a la Turkish Petroleum. Després de la Segona Guerra Mundial es va expandir vers el Canadà, Veneçuela i Algèria. L’any 2006 es va aliar amb Saudi Aramco per explotar la refineria de Jubail, a raó de 300.000 barrils el dia.
Just abans que la guerra els fes abandonar terra russa, hi tenia el 24% de les seves reserves, n’extreia el 17% del gas i del petroli i era propietària del 19,4% de Novatek, la principal companyia de GNL del país. Amb ella impulsava dos importants projectes a l’Àrtic: el 20% a Yamal (17,3 milions de tones mètriques l’any) i el 10% a Artic GNL 2 (operatiu el 2023, prop de 20 milions de tones mètriques més). La corporació està controlada per Amundi (6,8% de les accions), el tretzè fons d’inversió del món; BlackRock (6,2%), Norges Bank (3,30%) i Vanguard (2,32%).
Total va haver de pagar 400 milions d’euros pel vessament de l”Erika’ davant la Bretanya el 1998
Entre el seu historial de denúncies ecologistes, destaca el vessament del petrolier Erika davant la Bretanya el 1998. Va haver de pagar gairebé 400 milions d’euros a les víctimes i en descontaminació. També se li han imputat múltiples delictes de corrupció d’alts funcionaris a Malta, a Itàlia, a l’Iraq o a l’Iran. És responsable del 0,82% del conjunt d’emissions històriques. Així i tot, continua apostant per noves inversions de gran impacte, com el megaprojecte d’oleoducte de 1.445 quilòmetres entre Uganda i Tanzània per on poder treure 6.500 milions de barrils de l’oest ugandès.
ENI, denúncies per corrupció a Algèria i a Nigèria i un dels clients principals de Gazprom a Europa
Amb seu a Roma, opera en 69 estats donant feina a 33.000 persones. Ocupava el lloc 110 de la llista Forbes Global 500 del 2020 i era la novena corporació fòssil del planeta l’any prepandèmia. Creada el 1953, l’Ente Nazionale Idrocarburi va créixer durant la Guerra Freda aliant-se amb l’Egipte de Nasser, l’Iran del xa Reza Pahlavi, la Líbia de Gaddafi i la Unió Soviètica. Després de la privatització, l’Estat italià deté encara un 30% de les accions. Els fons Vanguard (1,74%) i BlackRock (0,59%), així com el Norges Bank (1,44%) també hi són.
És un dels principals clients europeus de Gazprom. L’any passat va adquirir-ne uns 22 milions de tones mètriques. La corporació ha estat imputada per greus escàndols de suborn per aconseguir permisos d’explotació tant a Algèria com a Nigèria. Es vanta de ser la primera explotadora de petroli i de gas al continent africà. La guerra a Ucraïna ha impulsat l’expansió dels seus projectes fòssils: només a Àfrica, preveuen un creixement del 17% en la producció de gas per als pròxims tres anys. Allí es localitzen la meitat dels seus nous jaciments, destacant els de la Costa d’Ivori, del Congo i de Moçambic.
Espanya: dependència petita (però en ascens) del petroli i del gas russos
La guerra no ha comportat un retrocés de les compres espanyoles de petroli i de gas a Rússia. De fet, s’han mantingut o incrementat lleugerament durant el primer trimestre del 2022. Segons les dades recopilades per la Corporació de Reserves Estratègiques de Productes Petroliers (CORES), que depèn del Ministeri de Transició Ecològica, durant el mes de març, el primer sencer en guerra, Espanya va duplicar les compres de petroli a Rússia respecte al mateix període del 2021 i del gener de l’any corrent, l’últim mes complet en pau (200 kilotones vs. 100).
Ara bé, com bé mostra el gràfic, aquestes importacions representen en proporció una part molt petita: només el 3,29% de tot el petroli importat per l’Estat espanyol en el primer trimestre d’enguany prové de Rússia. Amb el gas passa exactament el mateix: en comparació del gener o de l’any anterior, aquest març s’han duplicat les importacions, però el subministrament rus en aquest primer trimestre suposa a penes el 6,75% del que ha consumit Espanya.
Les dades també diuen que els proveïments de Rússia s’han incrementat lleugerament en el darrer lustre. En el cas del petroli, en el primer trimestre del 2018 el cru rus proveïa només el 0,46% del consum espanyol (sis cops menys a nivell absolut que el 2022). L’any prepandèmia es mantenia en un 0,5%, la cinquena part d’ara. Pel que fa al gas, ara consumim set vegades més GWh d’origen rus que el primer trimestre del 2018 (amb una quota relativa de l’1,01%) i tres cops i mig més que en el mateix període del 2019 (un 2,21%).
D’on ve el gruix del proveïment d’aquests hidrocarburs a l’Estat espanyol? La resposta, si parlem del petroli, la trobem en tres grans àrees: Àfrica (amb un 45% el març del 2022), Nord-amèrica (amb un 19,1%) i l’Orient Mitjà (un 14,2%). Per estats, Espanya depèn de Nigèria (un 19,1% del total), de Líbia (un 9,7%), dels EUA (un 8,7%) i de Mèxic (un 8,5%). Les importacions provinents dels EUA s’han quintuplicat a nivell absolut fins a arribar a una quota del 10,16% el 2022 respecte a les del primer trimestre del 2019. Sense perdre de vista que Nigèria, sent el principal país productor i exportador de petroli d’Àfrica, no té refineries en condicions i actualment està patint una severa penúria de gasolina.
Pel que fa al gas, enguany Nord-amèrica (amb un 43,3% de quota el març) desplaça Àfrica (42%) al segon lloc. Per estats, la primacia la tenen els EUA (el 43,3% del total del gas importat ara, quan al març de 2019 era del 16,4%), Algèria (el 29,6%), Rússia (el 8,7%) i Nigèria (el 7,7%).
