Com salvarem el Nadal del consum desmesurat?

Taules plenes de menjar que sobrarà, bosses de roba nova de grans marques sota l’arbre de Nadal, llums decoratius encesos a tot drap i un nou telèfon mòbil per Reis. Les festes activen el xip consumista més ferotge i ignoren l’impacte que genera el descontrol nadalenc al planeta en el context d’emergència climàtica que vivim. Les alternatives responsables, però, s’estenen cada vegada més i fan de contrapès per caminar cap a un model de consum i d’economia més conscient. Com podem arribar-hi? Això és el que s’ha proposat treballar Futurs Impossibles, una iniciativa impulsada per la Xarxa d’Economia Solidària (XES), l’Ateneu Cooperatiu de Barcelona Coòpolis i l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG). El projecte impulsa tallers participatius i d’incidència per imaginar altres futurs possibles i treballar per construir-los.

Imaginem que som al Nadal del 2040 i que hem aconseguit que el consum conscient, just i comunitari sigui majoritari. Què haurem fet per arribar-hi? A partir d’aquesta pregunta, reflexionem amb expertes sobre com seria la nostra quotidianitat basada en un consum que tingui en compte l’impacte que genera per a les persones productores i per al planeta i plantegem estratègies per començar a fer el canvi ara.

Roba: més fiscalització i més reutilització

Actualment, la producció tèxtil mundial és responsable del 20% de la contaminació d’aigua potable i genera el 10% de les emissions de carboni del planeta. A més de l’impacte que té per al medi ambient, l’informe Salaris dignes, de la campanya Roba Neta, també assegura que cap de les 50 companyies de roba que lideren el sector paguen salaris dignes i n’hi ha que, tal com revelava un informe de Public Eye difós pel SETEM, obliguen a fer torns de fins a 75 hores setmanals, com és el cas de la marca Shein. “Per Nadal, el consumisme es fa més evident que en qualsevol època de l’any i la indústria del fast fashion és una de les que més promouen el consum inconscient”, afirma Paula Rivera, responsable de projectes de LaCoordi. Com haurem capgirat aquest model d’aquí a dues dècades?

“Hi haurà d’haver reformes que fiscalitzin les grans marques i les obliguin a ser més responsables amb el medi ambient i amb les treballadores”

Eva Vilaseca, representant de la campanya Futurs Impossibles i membre de la cooperativa Espai Ambiental, considera que l’any 2040 el model fast fashion hauria d’haver “caigut pel seu propi pes”: “Haurem transitat cap a una nova relació amb el tèxtil, diferent de la d’avui”, diu. I és que la compra compulsiva i la no reutilització implica que cada segon es llença als abocadors l’equivalent a un camió ple de roba. Tant Rivera com Vilaseca consideren que un element clau per a un tèxtil més responsable és que les institucions promoguin un sector més sostenible i que denunciïn i penalitzin les pràctiques que van en contra dels drets humans i ambientals. En aquest sentit, “hi haurà d’haver reformes que fiscalitzin les grans marques i les obliguin a ser més responsables amb el medi ambient i amb les treballadores”, explica la membre de LaCoordi, que té en marxa la campanya Verd o Fals per denunciar pràctiques del greenwashing, entre d’altres, també en el sector tèxtil, com les que recull aquest reportatge de CRÍTIC pel que fa a la multinacional Mango.

Per deixar enrere el fast fashion, també és necessària més consciència de la relació que establim amb el Sud global, on hi ha la major part de la producció de la roba que ens posem. “Hi ha un fals imaginari que les iniciatives de comerç just neixen des del Nord global i que el Sud té un paper passiu, i no és així. Des del Sud tenen la capacitat política suficient per defensar els seus drets i una manera de produir més sostenible amb la vida”, comenta la membre de LaCoordi. “El moviment del comerç just ja té relació directa i de cooperació amb el Sud, però estaria bé que les consumidores tinguessin més consciència i escoltar més el testimoni de les productores per conèixer les condicions en què viuen i treballen”, hi afegeix. El webdoc Les vides que vestim, impulsat per LaCoordi, vol contribuir precisament a donar veu a les persones implicades en el procés de producció i venda d’una peça de roba i a la seva realitat. Donar suport massiu a projectes tèxtils de comerç just pot fer que, l’any 2040, projectes com els de Rajlakshmi Cotton Mills o Creative Handicrafts, de l’Índia, que recull aquest reportatge de CRÍTIC, no siguin una excepció, sinó una tendència. 

“A Catalunya, imagino el Nadal del 2040 amb intercanvis de roba o comprant en cooperatives i projectes que promouen la inserció laboral. Potser començant l’any amb roba nova, però que no ha tingut un impacte negatiu en el Sud ni en el nostre entorn”, projecta Rivera. Per tal que això sigui possible, la reducció del consum de roba i la reutilització i el reciclatge del tèxtil són dos elements també indispensables. Un exemple clarificador: prolongar la vida d’una peça de vestir durant nou mesos pot reduir la petjada de carboni, d’aigua i de residus entre un 20% i un 30%. Un exemple que aquesta filosofia ja ha germinat actualment és la cooperativa Roba Amiga, que, a través de contenidors de color taronja, promou que la ciutadania pugui donar roba que no utilitza. D’aquí a dues dècades, el Mapa de comerç just, de Pam a Pam, marcarà centenars de punts més a Catalunya on poder comprar roba elaborada amb criteris de comerç just. En l’àmbit europeu, la campanya ciutadana de recollida de firmes que s’ha començat perquè la Comissió Europea obligui les empreses tèxtils a pagar salaris dignes a les seves treballadores podria haver triomfat el 2040, i aquest òrgan seguirà vetllant pel fet que cap empresa no ho incompleixi.

Electrònica: més responsabilitat amb el Sud global i menys demanda

Avui dia, setmanes abans de Nadal, es fan grans campanyes per a la venda de dispositius electrònics en massa, com el Cyber Monday, una realitat que Clàudia Bosch, tècnica de la campanya Electrònica Justa, del SETEM Catalunya, desitja que s’hagi eliminat abans d’arribar al 2040. “Seguim immerses en la cultura de l’hiperconsum, però cada vegada hi ha més gent conscient de l’explotació en el sector de l’electrònica. Tot i això, cal més informació sobre la base material que sustenta aquests productes i la seva relació amb les mines al Sud global”, explica.

Desforestació, contaminació i treballadores en condicions que no són segures ni dignes són alguns dels impactes que té la indústria electrònica als països d’on s’extreuen matèries primeres: “Afecta el medi i mitjans de vida de les comunitats que viuen en aquests territoris i la seva salut i formes de vida”, hi afegeix Bosch. Així ho mostra l’Environmental Justice Atlas, un mapa que denuncia conflictes ambientals a tot el món i en el qual trobem exemples com el del nord de Xile, que, a causa de l’extracció de liti que s’utilitza per a la fabricació de bateries i que requereix molta aigua, està provocant sequera entre la població que hi viu. També s’hi mostren minerals en conflicte, que s’utilitzen com a moneda de canvi per part de grups armats que tenen el control de les mines. “O caixa o faixa. Hi haurà un moment en què els recursos, tal com s’estan gestionant, arribaran a un topall. No sé si arribarem a fer canvi de consciència voluntariós o si serà per la força”, sentencia la tècnica del SETEM. Aquesta idea la corrobora l’experta en la crisi de materials Alicia Valero: “Si fas comptes, veus que la població augmenta a una taxa de l’1% anual i que la depredació de recursos creix més, fins a un 3%. No sols hi ha més gent, sinó que la gent que hi ha vol més. En una generació haurem consumit tant com en tota la història de l’ésser humà”, afirma Valero a CRÍTIC.

Per fabricar un mòbil de nova generació de 200 grams, la seva motxilla ecològica és de 75 kg, 375 vegades més que el seu propi pes

Davant aquesta realitat, com hauria de ser un consum tecnològic sostenible el 2040? Clàudia Bosch pensa en una tecnologia “neta i justa, dissenyada per durar i perquè sigui reparable fàcilment, que en fem un ús responsable, que intentem allargar-ne la vida, que sapiguem fer una bona gestió dels residus i que segueixi els estàndards més alts de compliment de drets humans i ambientals allà on s’extreuen els minerals”. Per aconseguir-ho, Bosch considera que hem de prioritzar la mineria urbana, és a dir, aconseguir matèries primeres de fonts secundàries i reclamar el dret a reparar tots els dispositius. A més, el 2040, haurem hagut de reduir la demanda i establir sectors prioritaris que obtinguin els minerals en escassetat o en conflicte. Cal tenir en compte, per exemple, que, per fabricar un telèfon mòbil de nova generació de 200 grams, la seva motxilla ecològica és de 75 kg, 375 vegades més que el seu propi pes, com explica Andròmines. 

Vilaseca considera que serà molt difícil posar fi a la relació extractivista amb el Sud global en només dues dècades, però creu que “el planeta ens haurà posat els límits materials i energètics”. Estarem més implicats en la circularitat dels materials, la cultura de la reparació i a generar nous camps laborals en l’àmbit de la recuperació i del reciclatge, així com més avançats en polítiques públiques sobre la matèria. Una opció és, com reivindica la investigadora experta en economia circular Laura Talens, que el reciclatge sigui “un sector primari del futur”. Talens té clar que “no és possible una economia 100% circular” però sí que la reivindica com “una idea inspiradora” a partir de la qual treballar. De moment, a data de 2022, ja s’està negociant la Directiva de diligència deguda a escala estatal en matèria de sostenibilitat per a empreses, i a Catalunya les entitats socials han presentat una proposta de llei per crear el Centre d’Empresa i Drets Humans, un òrgan públic independent, amb poder sancionador, que faria d’auditor de com actuen les empreses catalanes a l’exterior.

Alimentació: més proximitat i de comerç just

Res de fruites exòtiques, marisc de l’altra punta del món o productes gurmet: la taula de Nadal del futur serà més semblant a la dels nostres avis que a la que veurem enguany. La pujada del preu dels aliments bàsics, l’alt cost del transport d’aliments i la contaminació que genera el model agroindustrial ens faran plantejar el dilema: què menjarem i com cuinarem el 2040 per desconstruir aquests problemes? La cuinera Maria Nicolau té clar per què és tan important el que decidim a la cuina: “Les decisions de com cuino, on ho compro, què aprofito i com gestiono els residus conforma qui soc, el món on visc i com em relaciono”. Precisament Nicolau subratlla la importància de l’alimentació en el canvi de consum: “Ens sembla que no podem canviar el món, però podem canviar una cosa tan bàsica on s’entrecreuen tantes coses importants com és la cuina”, rebla.

El consum de proximitat i el comerç just seran clau per mantenir la sostenibilitat de la nostra alimentació

Com serà la nostra taula d’aquí a dues dècades? Eva Vilaseca, que també és membre de la cooperativa Espai Ambiental, parla de decreixement: Ens generarà més plaer parar taula, no anirem a grans superfícies, sinó que menjarem els aliments que haurem plantat nosaltres mateixes o algun veí, o bé productes locals i de proximitat i establirem un altre vincle amb la cuina”, projecta Vilaseca. El consum de proximitat serà clau per mantenir la sostenibilitat de la nostra alimentació: parlar de decreixement en l’àmbit alimentari és també posar el focus en l’exportació i importació d’aliments. Segons dades del Ministeri d’Indústria, Comerç i Turisme, l’Estat espanyol va importar el 2018 un total de 43,3 milions de tones d’aliments, que van recórrer prop de 7.000 quilòmetres i van generar 6.500 milions de tones de diòxid de carboni (CO₂). A més de l’efecte evident que té per al planeta, també té implicació per a moltes comunitats del Sud global que veuen com les seves terres són convertides en monocultius per alimentar els països del Nord. Per trencar aquest sistema desigual de relacions, ja fa dècades que a Catalunya moltes entitats i organitzacions articulen iniciatives que fomenten la producció i el consum de productes de proximitat i de temporada. L’entitat Arran de Terra i el mapa de Pam a Pam, per exemple, han elaborat un directori agroecològic on trobar petits productors a l’abast.

Però alguns productes que mengem especialment per Nadal, com el cacau o el cafè de després de dinar, no poden produir-se en un àmbit pròxim i molts d’aquests productes ja estan en perill, com denuncia aquesta campanya de LaCoordi. Alguns estudis confirmen que el cafè és especialment vulnerable a l’emergència climàtica i que l’any 2050 s’hauran reduït a la meitat les zones aptes per a la producció de la planta del cafè. Això ja està provocant que molts cultius s’hagin de desplaçar i es generin conflictes per l’ús de la terra als països que en són productors, situats al Sud global. Com podem seguir-los consumint d’aquí a dues dècades sense explotar els territoris i les persones productes?

L’aposta pel comerç just és una bona manera de fomentar que, ja que no podem comprar de proximitat, puguem establir unes relacions més justes amb els productors d’aliments de l’altra punta del món. Així ho explica Exolina Aldana García, presidenta de la Cooperativa Multisectorial Augusto César Sandino, de Nicaragua: “El consum de comerç just és sostenible perquè està produït amb més qualitat humana, amb una natura més amigable. Els aliments que no són en la roda del comerç just, a més, es queden fora dels nostres països en mans de grans empreses, i això afecta l’economia dels nostres pobles”. Per aquest motiu, la presidenta de la cooperativa considera que cal continuar treballant per establir més proximitat entre els països europeus i els productors i per tal que “el 2040 hi hagi més productes de comerç just a les nostres taules de Nadal”. Per tal que això passi, però, cal més sensibilització en la matèria, hi afegeix. Per assegurar-nos que aquestes són alternatives transparents, un recurs és fixar-se en els cinc segells que ho certifiquen: Fairtrade, Fair for Life, Naturland Fair, WFTO i SPP.

Energia: més eficiència i més comunitària

La gestió i el consum d’energia, que tant preocupa aquests mesos, pot continuar sent una preocupació l’any 2040. L’escassetat de les reserves de petroli, l’encariment del preu del gas, o l’absència de matèries primeres per a la fabricació d’aparells elèctrics poden marcar també el nostre futur si no canviem el nostre funcionament. “Passarem de ser dependents del petroli a ser multidependents de tota la taula periòdica”, adverteix la investigadora Alicia Valero. Precisament per això, per a la tècnica del SETEM, un dels primers reptes per a la transició energètica és generar consciència sobre els llocs d’on extraurem els materials per fer-la possible, com també passa amb els dispositius electrònics. “Moltes de les fonts on es troben aquests minerals són zones on s’han vulnerat drets humans i ambientals”, diu.

Calen onades de mobilització, construir noves propostes socioeconòmiques i reforçar les estructures comunitàries

Precisament molts d’aquests països, situats al Sud global, són l’escenari de grans megaprojectes que el Nord considera necessaris per pal·liar l’emergència climàtica. S’ha passat de perforar territoris a la recerca de petroli o de talar selves per aconseguir fusta a expropiar rius i territoris de cultiu per posar-hi preses o parcs eòlics per aconseguir energia verda sense tenir en compte l’impacte en el territori o en la seva gent, com denuncien des de l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG) i desemmascara la campanya de LaCoordi contra el greenwashing. L’entitat també reivindica la importància de les finances ètiques per impulsar projectes d’energies renovables en països del Sud global que sí que tenen en compte les comunitats i el seu entorn. Un exemple és l’aposta d’Oikocredit i el préstec que ha fet a una cooperativa de cafè a Costa Rica per instal·lar-hi un sistema solar de 50 kW al sostre de la planta de processament. Però, més enllà de les aportacions de les finances ètiques, que presumiblement hauran crescut de cara al 2040, les polítiques depredadores de les grans empreses necessiten fiscalització. Per això, Bosch adverteix que, durant els pròxims anys, “hem de vigilar què està fent la Unió Europea i com ho està fent per assegurar-se el subministrament”, afirma.

De fet, l’investigador del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) Antonio Turiel assegurava a CRÍTIC que “encara que es dugui a terme la transició energètica, la Unió Europea mai no podrà produir tant com consumeix; per això no quedarà més remei que recórrer al colonialisme energètic”. Aquest colonialisme energètic ja està tenint greus conseqüències en països del Sud com Nicaragua. “Estem rodejats de grans empreses que venen per quedar-se tota la nostra riquesa natural”, denunciava l’activista maia Sandra Carel. Segons la seva experiència “a les empreses transnacionals només els importa el benefici i fan el que sigui per apropiar-se la terra”. Com a conseqüència, assegura que pateixen “criminalització, persecució, empresonaments, assassinats i desaparicions” al seu territori. “La transició ecològica passarà, però ha de ser justa i dependrà d’aconseguir que els interessos del bé comú siguin en les polítiques públiques”, explica Vilaseca.

Tot i que les institucions hi tenen molt a fer, però, considera que no podem esperar que ens la facin elles, sinó que hem de guanyar la batalla cultural de la transició ecosocial a través de tres eixos clau: activar noves onades de mobilització i resistència ecologista, construir noves propostes socioeconòmiques que ens permetin materialitzar la transició des de la sobirania i la justícia social i reforçar les estructures comunitàries. Per fer-ho, una opció que pot agafar força els pròxims anys és la producció i el consum d’energia de proximitat i sostenible amb plaques solars en terrats, teulades, naus i polígons industrials, com reivindica aquest reportatge de CRÍTIC. De fet, la Societat Catalana d’Ordenació del Territori recorda ja ara que la Llei del canvi climàtic estableix que s’ha de prioritzar un sistema energètic descentralitzat i de proximitat, aprofitant espais ja alterats per l’activitat humana, i minimitzar així l’ocupació innecessària del territori. Podrien ser projectes d’autoabastiment, liderats per municipis, consells comarcals, cooperatives o entitats del territori.

“En 20 anys utilitzarem l’energia per al que sigui estrictament necessari, haurem après a incorporar lògiques d’eficiència i suficiència energètica i la gestió serà pública o comunitària”, projecta Eva Vilaseca. Eficiència energètica i comunitària com les que ja promouen cooperatives d’habitatge cooperatiu com Sostre Cívic i que tenen en compte els materials de construcció per fer els espais més sostenibles que puguin estalviar en el consum. El 2040, les comunitats energètiques que van començar a créixer fa dues dècades haurien de ser habituals al territori, i les energies renovables, que es calcula que els pròxims anys mouran 75.000 milions d’euros anuals, tindran un pes important en la producció i el consum d’energia.

Per ara, aquest futur de consum responsable encara està en disputa perquè sigui hegemònic en un futur, però ja fa temps que hi ha entitats que estan intentant definir des de la col·lectivitat com caminar cap a aquest 2040 d’una manera democràtica. Així ho demostra Futurs Impossibles, ja que els dies 24 i 25 de febrer se celebrarà, en el marc d’aquest projecte, el Fòrum de Transicions Ecosocials, una gran trobada de país per avançar en una estratègia per a la transició ecològica dels moviments socials i l’economia solidària. Que la transició que es faci sigui conscient i tingui cura del planeta i de les persones en tots aquests àmbits dependrà del fet que hi comencem a caminar des d’aquest mateix Nadal.